El conseller d’Interior de la Generalitat, Miquel Sàmper, va deixar clar no només que no es podrà anar a Andorra a fer turisme, sinó que mai va estar damunt de la taula. Fins i tot ha destacat que mai es va contemplar en les “moltes” converses que es van mantenir amb el Govern d’Andorra. L’assimilació que es va fer entre els dos territoris es va fer únicament “per la interrelació social i econòmica” entre les persones que viuen en les dues zones, però en cap cas perquè aquesta decisió permetés que els catalans fessin turisme a Andorra.
Sàmper encara ha anat més enllà i ha indicat que si algú pensava que l’assimilació podia servir per fer turisme era per “un error que no sé d’on surt” quan el govern andorrà sempre va parlar públicament de l’opció que donava l’equiparació amb l’Alt Urgell era la possibilitat que arribessin turistes catalans durant les festes de Nadal. Sàmper va afegir que “sempre s’havia tingut clar” que no es podia fer turisme.
El conseller d’interior en realitat també ha mostrat la incongruència interna dins del Govern català perquè divendres passat el conseller de territori i sostenibilitat, Damià Calvet, assegurava que amb l’equiparació entre Andorra i l’Alt Urgell s’obria la porta a que arribessin al Principat visitants d’altres parts de Catalunya. Calvet, en la firma del conveni de l’aeroport amb Jordi Gallardo, incidia en què sempre que fossin del mateix nucli de convivència es podia venir. Sàmper ahir el va rectificar assegurant que mai es va contemplar aquesta opció.
Damià Calvet, conseller de territori i sostenibilitat de la Generalitat.
D’entrada Catalunya sap el què es deixen a Andorra els catalans en compres, o sigui què ara toca es queda a Catalunya i per altra banda Andorra li ha fet sempre la puta i la ramoneta amb Madrid. Què esperàveu? I es clar, els Andorrans tots cap a Cambrils a deixar els diners a Catalunya. Som rucs o imbècils?
A fer la “puta i la ramoneta” -d’això en saben més que ningú- ens guanyen i de llarg. Per altra banda, nosaltres ens hem oblidat de quí érem, hem deixat de fer l’andorrà i hem perdut la nostra identitat.
* M’agrada Canòlich, -amb h- un nom ben andorrà.