He esperat, pacientment confinat, un mes per a que algú, més qualificat que jo, s’ocupés del tema del que vull parlar avui.
En va, cap advocat, tampoc el seu òrgan col·legial; cap polític en actiu o “arraconat” per l’edat, per les circumstàncies o per veredicte dels ciutadans; cap constitucionalista amateur o de professió; cap “observer”, ha jutjat necessari (i oportú) opinar sobre el tema del que, conscient de les meves limitacions, vull escriure.
L’article primer de la Constitució diu que Andorra és un Estat de Dret. Més endavant, a l’article 21 del Títol II que tracta dels drets fonamentals de la persona i de les llibertats públiques, es declara que “tothom té dret a circular lliurement pel territori nacional, i a entrar i sortir del país d’acord amb les lleis”.
D’acord “amb les lleis” objectaran els autoritaris, oblidant quines condicions han de complir aquestes lleis; i d’aquestes condicions (garanties) tracta l’article 39 que diu “els drets i llibertats reconeguts en els capítols III i IV del present Títol vinculen immediatament els poders públics a títol de dret directament aplicable. El seu contingut no pot ésser limitat per la llei i és protegit pels Tribunals”.
El seu contingut “no pot ser limitat per la llei”, ens anem entenent? Convé aclarir, però, en aquesta època en la que les imprecisions del llenguatge són moneda corrent no només entre el illetrats, sinó també entre publicistes i “irresponsables” polítics, que no pot ser “limitat”, però si “regulat”.
Els constituents de 1993 (i els seus assessors), que si sabien de llenguatge, van precisar a l’article 40 que “La regulació de l’exercici dels drets reconeguts en aquest Títol només es pot dur a terme per llei. Els drets dels capítols III i IV s’han de regular mitjançant lleis qualificades.
Entesos, senyors del tripartit?: mitjançant lleis qualificades.
I la llei de sanitat, no és cap llei qualificada. Ho sap el Cap de Govern, ho sap el Ministre de Sanitat i ho saben tots els que saben llegir; no cal interpretacions: és un fet.
Tot l’arsenal legal de lluita contra el Covid-19, “post” 11 de març, s’ha bastit sobre el fonament de 4 articles de la llei de Sanitat de 2009: el 47 bis, el 47 ter, el 58 i el 59. Entre ells, no és un detall negligible, el 58 i el 59 conserven el redactat que la llei original de sanitat de …1989: una llei preconstitucional “per calendari” i, potser en algun article, inconstitucional. Un arsenal que incloïa per decret (14 de març) “la suspensió de l’activitat judicial”. Bona manera de celebrar l’aniversari de la Constitució i la separació de poders!
Sobre això: la inconstitucionalitat de l’article 59 de la llei de Sanitat i de tots els actes jurídics i “factuals” que es facin a partir d’aquests text, tinc el convenciment que n’eren conscients el Cap de Govern, i alguns dels membres del tripartit més espavilats, quan van trametre l’esborrany de la llei d’estat d’alarma que guardaven al “calaix del projectes ajornats”.
Un projecte de llei, que en la seva redacció original tenia un encaix constitucional molt dubtós, i que es va trametre als grups parlamentaris el dimarts, disset de març.
El dia 23 de març es va aprovar la Llei 4/2020, qualificada dels estats d’alarma i d’emergència, amb les aportacions dels demés grups parlamentaris, que van afegir-ne uns matisos essencials per fer-la més garantista i concretar la possibilitat d’impugnació de les resolucions dictades durant l’estat d’alarma.
El mateix dia 23, Govern prorrogava “sine die” i actualitzava les mesures excepcionals per la situació d’emergència sanitària causada pel nou coronavirus SARS-CoV-2.
S’havia oblidat de la llei d’alarma? Ja no li agradava, amb les garanties afegides per l’oposició? Va considerar que la llei de l’estat d’alarma, li lligava, massa i més, les mans que l’apel·lació als quatre articles de la llei de Sanitat?
No és la meva intenció fer un judici d’intencions al govern de Xavier Espot , però la realitat és aquesta: estem en un estat d’alarma no decretat, sense terminis, sense control parlamentari, sense control judicial i amb unes actuacions de control ( drons inclosos) que limiten els drets de les persones.
Molt semblant, massa, al que ha decretat Viktor Orbán.
Ferran Goya
Completamente d accod no es admisible que es limitin dels drets fonamentals sense fer- ho segons preveu i contempla la constitució de igual manera com canviar el festiu del mateix aixó ja semble la republica bananera..
El Ferran sempre als llimbs de la saviesa, per damunt de tothom, acusan a tort i a dret. En el seu món res és positiu, si no ho ha dit ell. No hi ha dubte que el Ferran jo hauria fet diferent tot, i mentres hauria buscat el te t perfecte se li haurien acumulat els malalts a l’hospital. Quina sort tenim que no ens governi qui creu que només ell té la raó.
Es poden fer les coses de moltes maneres, però en un estat de dret (com cal) ningú pot obviar la constitució.
Podria ser que ningu hagi protestat- advocat/politic/o altre – per la senzilla raó que lautor de l article s equivoca de ple. Cap mesura del Govern o llei votada pel Consell General durant aquesta crisi afecta els drets fonamentals, almenys fins ara. Es tracta essencialment de recomanacions que no mereixen cap sanció si no son respectades.
Pregunta: si no mereixen sanció, perquè la policia sancciona?
SUP, A qui ha sancionat la Policia? A ningú, almenys, fins ara, oi?
Hi ha 2 preguntes prèvies: per què durant quasi 27 anys -que portàvem el passat mes de març- de constitució cap grup parlamentari, ni govern, havia tingut la iniciativa legislativa de promoure una llei qualificada de regulació de l’estat d’alarma, d’emergència i d’excepció ? Com podia govern adoptar mesures pròpies de l’estat d’alarma a mitjans del passat mes de març sense aquest marc legislatiu ? D’altra banda, la policia no pot restringir el dret de lliure circulació, ni multar, sense que es decreti l’estat d’alarma.
Tinc un dubte. Que hi diu el Consell General o la nostra síndica perquè estan desapareguts en combat. Ara si que està fent història