Vaig conèixer Òscar Ribas coincidint amb una entrevista que li vaig fer per al diari Poble Andorrà el 1994. Com era el mitjà de ‘l’oposició’ el seu entorn estava preocupat per si jo venia amb l’artilleria pesant (i venia). La primera pregunta era sobre l’impost a la banca que ell impulsava. Li preguntava si no veia injust que els bancs no haguessin pagat impostos a l’Estat fins ara quan ell era una de les figures importants de la banca andorrana. Va esperar uns segons, mentre carregava la pipa, va aixecar la mirada i em va dir: Injust? No. No és injust. És una vergonya. Quan vaig retreure-li que no era proconstitucionalista de primera onada als vuitanta, em va respondre que sempre havia estat constitucionalista, però que durant la primera part dels vuitanta veia més assimilable a Andorra el model anglès. Una constitució ‘de facto’ amb diferents lleis, però sense necessitat de tenir un text escrit del qual pengin la resta. I aquí va somriure per afegir-me que “em vaig acabar adonant que la gent d’Andorra no era la de la Gran Bretanya”. Quan va tornar a primera línia (havia estat el primer cap de Govern el 1982) ja tenia clar que feia falta negre sobre blanc.
Aquell primer dia ja em vaig adonar que Ribas representava la figura d’un home d’Estat. Els temes del dia a dia l’interessaven poc perquè sempre tenia un punt de vista ‘macro’ i a llarg termini. Combinava el fet de formar part de l’establishment amb la ferma convicció que calia anar transformant Andorra cap a un model diferent. No tenia posat al radar, i això de veritat no és tan senzill per la meva experiència, si els seus negocis estaven o no afectats per les seves decisions.
Com vaig fer dos llibres sobre les seves memòries vaig arribar a trobar certa similitud, també per la seva formació clàssica, amb els senadors romans. Estaven per albirar, pensar i executar la xarxa de vies de l’imperi i no per discutir sobre el preu i/o el pes dels lleons que es portaven al circ. Hi havia gent que pensava que aquest era el seu gran defecte. I l’altre problema que se li atribuïa era la velocitat en què decidia plegar si els opositors optaven per la via del bloqueig. Per a mi, però era una gran virtut perquè mai he conegut a cap polític amb tan escassa ‘necessitat’ de cadira.
Bona part de la seva estratègia per Andorra s’ha acabat implementant amb prop de quinze anys de diferència. El seu llegat és haver liderat una generació de polítics que va ser capaç de fer el primer gran esforç per transformar un model obsolet i terriblement injust socialment. I no era fàcil convèncer als privilegiats que havien de renunciar a un sistema que els garantia una posició preponderant. Amb totes les jugades brutes, i n’hi va haver alguna de jutjat de guàrdia, que li havien fet en els quatre mandats mai va voler personificar ni una sola crítica en un adversari polític. I jo he de reconèixer que hauria estat incapaç de no haver explicat una bona part de les emboscades patides. Suposo que un valora més allò que sap que mai a la vida podrà ser per les seves pròpies limitacions i jo mai podré ser un gentleman.
No cal ni dir que va ser el seu govern qui va impulsar una llei de la nacionalitat que permetia ser andorrans de ple dret a tots els infants nascuts al país i va acabar amb el vergonyós ‘nats a Andorra’ que milers de persones nascudes a les Valls han hagut de portar molts anys com a element identificatiu.
No pretenia fer una hagiografia. Sorry. Era un dels pocs polítics d’Andorra als quals he admirat, admiro i admiraré. Evidentment tenia defectes i posicionaments que mai he compartit, però el pes de la part positiva ho supera en tal mesura que l’elogi és la forma natural en la qual m’expresso per definir la seva tasca. És un dia trist per Andorra i per a mi.
PD: L’últim dia que vaig parlar amb ell, fa un parell d’anys, em va tornar a sorprendre. Estava fent una recerca sobre el funcionament de les polis gregues i em va teoritzar sobre com es podien extreure plantejaments profitosos per a l’Andorra del futur. Un crack. Descansi en pau.
Ricard Poy
