“Qui defensa els interessos dels autònoms i dels assalariats de la privada?”, per Ricard Poy

Els autònoms i els assalariats de l’empresa privada ja sabien (als que els hi interessa el tema perquè també és cert que a una part important tant se li en fot, i això és part del problema) que no hi ha ningú que defensi els seus interessos. Ningú. En el sumum de la ironia aquells que diuen representar-los, i ho dic amb carinyo, són precisament els que en realitat estan a l’altra banda de la taula. Els que teòricament parlen en nom d’assalariats privats i autònoms són realment els representants dels altres dos col·lectius: funcionaris i empresaris/professionals liberals d’alt nivell.

Ni ara ni mai l’USdA representa ni representarà els empleats de l’empresa privada. És normal. No ho dic amb mala fe. Segurament tenen la intenció, però és i serà el sindicat dels funcionaris i, per tant, és incompatible que defensi els assalariats de les privades. Els interessos són diametralment diferents: uns aspiren a mantenir els privilegis i els altres reclamen drets. Uns se’n surten gairebé sempre i els altres mai. Uns a la crisi del 2009 els hi van retallar una mica les pensions i els salaris. Els altres directament 1 de cada 5 (set mil famílies) van agafar les maletes i van marxar del país. I aquí, ineludiblement hi ha una qüestió de passaport i de dret a vot.

Quan vaig veure que la Confederació Empresarial tenia una secció d’autònoms gairebé em vaig fer un esquinç a les lumbars. L’atac de riure es va combinar amb el dolor i la sensació era agredolça. Era com ‘gràcies’ combinat amb ‘és una broma?’ Els interessos de l’empresariat andorrà són en la major part dels casos directament oposats als dels autònoms. Com s’ha arribat a que les grans famílies i empreses se subroguin la representativitat d’autònoms, micro, petita i mitjana empresa és un misteri digne d’estudi antropològic o geotèrmic.

Cal agrair la bona voluntat d’USdA i CEA, però si us plau, no ho feu més. Si us plau.  Perquè encara hi haurà insensats que es creguin la pantomima. No enredem a la gent. A la taula econòmica i social, ni hi era la major part de l’economia ni la immensa majoria del social. Hi havia l’empresariat, els funcionaris i els polítics. Com sempre. Coses d’Andorra.

Quina veu han tingut assalariats de la privada i els autònoms per poder incidir en les mesures que els afecten en aquesta crisi? Cap. Zero. I no deixa de ser curiós perquè els empleats del sector privat formen el col·lectiu més gran del país amb uns 31.000. El segon lloc és per als funcionaris i treballadors d’empreses públiques  que estan entre sis i set mil i els autònoms estan per allà amb 6.600. Si algú dubta del nombre de funcionaris i assimilats que agafi la calculadora. Grosso modo. Uns 2.500 a la central, uns 1.500 als comuns, uns 500 a cossos especials, uns 1.200 al sector sanitari, uns 500 a parapúbliques i parapúbliques emmascarades, posem 500 més en tota la plèiade d’organisme paral·lels (Consell, Andorra Televisió… el llistat és brutal si el busqueu al pressupost de cada any). Cal apuntar que la xifra d’autònoms inclou també empresaris potents i professionals liberals d’alt standing. No tinc ni idea de quants són, però en tot cas són minoritaris respecte als de coll blau, ingressos moderats o micro i petita empresa.

No entraré en la justícia o no de les mesures. Tothom podrà comprovar en breu qui s’endú la tampanada. No hi ha ni un sol habitant d’aquest país que, si no es menteix a sí mateix, no tingui clar a qui arrossegarà fonamentalment la riada de la precarietat. Un cop més.

No prejutjo el que es pot fer o no, perquè si en general no tinc massa capacitat per res, en anàlisi de xifres macroeconòmiques soc molt més que curtet.

Tot i les meves evidents limitacions a l’hora de comprendre les coses més fútils, hi ha preguntes que em formiguegen el cap.

Primer formiga. No es van obtenir 700 milions de benefici empresarial? S’ho han fos tot en festes? En Ferraris? En Beluga? (la demagògia ja se m’està escapant de les mans). Em centro. Com pot ser que empreses que tothom sap que guanyen desenes de milions d’euros demanin desenes de milions d’euros en crèdits tous perquè sense ajuda en 24 hores anaven a la fallida? Ara resulta que les empreses, i n’hi ha unes quantes, de guanys multimilionaris, no poden aguantar ni quinze dies pagant els salaris. Ni quinze dies? Ni deixant de pagar els lloguers?

Segona formiga. Realment pensen fer que ni una partícula infinitesimal de cendre del volcà toqui els funcionaris? La ministra Pallarès ha dit que no es retallarà res excepte alts càrrecs i designació especial. Seran capaços de deixar que la lava devori tot el que hi ha al voltant  atrinxerats en els sacrosants privilegis? Només perquè el 90% dels empleats públics voten i en els assalariats no arriba al 10%? Aquest serà la coresponsabilitat? La solidaritat? Aquest és el significat d’aquestes dues paraules en andorrà?

Es tindrà l’estómac per deixar que la motxilla dels 416 milions d’ajudes la carreguin única i exclusivament les costelles del privat ( i aquí també incloc l’empresariat)? Realment aquesta crisi no alterarà ni el més mínim les dues Andorres? Ni el més mínim?

Suposo que els polítics deuen tremolar en pensar que pot passar si per primer cop a la vida els funcionaris tenen mig motiu per protestar, com pot ser un Erto, vist el comportament dels darrers anys. I dic tot això sense tenir ni punyetera idea de si legalment es pot fer un Erto o no en el sector públic.

Tercera formiga. Si la reducció d’activitat en tots els àmbits serà brutal quina explicació Houdiniana se’ls hi acudirà als que hagin d’explicar com s’han de mantenir els mateixos serveis, sous i personal de l’administració? Em moro de ganes de saber-ho. Em temo que ni en això seran originals. Copiaran la recepta recepta però ja la van inventar al 2009. No es toca gairebé res de salaris i com no hi ha un duro es deixa d’invertir en res. Tot el que ingressi l’Estat i els comuns surant els propers sis o set anys anirà a sous públics i despeses de funcionament. Exactament el que van fer del 2009 al 2014. Així que ja està clar que la desviació de Sant Julià o la d’Ordino la poden anar apuntant per a les mateixes dates de The Cloud (dècada amunt o avall).

Vull destacar que durant la crisi actual els empleats públics, en primera i segona línia, estan sent fantàstics i un exemple de dedicació.

També són un exemple les persones de les benzineres, centres comercials i altres que també hi són cada dia. I cobrant, com a mínim, un 25% menys. Ha de quedar clar que això no treu mèrit als funcionaris. Però no sé perquè sempre ens oblidem de comentar que els de la privada també estan en primera i segona línia amb condicions lleugerament diferents. Sense paga extra, en general fent un dia de festa per setmana, vacances al maig i l’octubre, teballant la majoria o tots els caps de setmana, amb 1.500 euros de salari estàndard perquè s’ha d’incloure els 200 o 300 de vendre’s un dia de festa setmanal, molts amb el salari mínim i, i, i…. i tot apunta que, com va passar al 2009, en breu n’hi haurà moltes més ‘i’.

Tant de bo que als funcionaris no només no se’ls hagués de tocar el sou, sinó triplicar-los i que només vagin a treballar el dia del seu aniversari i el pastís i el Moët el pagués la padrina. Que la Padrina arribés al ministeri conduint un Bugatti La Voiture Noire. És exactament ell mateix que desitjo per a qualsevol ciutadà del meu país en la meva utopia distòpica de recursos il·limitats. A la meva Andorra de cotó fluix les pedres del llit del Valira són d’or i els ànecs del Parc Central et porten amb el bec deu mil euros cada cop que els hi llences una molla de pa.

Lamentablement els recursos són limitats i s’han de repartir entre tots els actors. Quan un acapara, a l’altre només li queden les engrunes. En comptes de veure com la gent s’omple la boca amb els mots solidaritat i coresponsabilitat els que sempre surten beneficiats (Andorra A: funcionaris, empresaris, professionals liberals high level, rendistes, polítics…) el que vull veure és que siguin capaços de sentir certa empatia envers l’Andorra Z, formada en la gran majoria per l’exèrcit dels que no poden votar, i que no sé com s’ho fan però sempre que descarrila el tren econòmic se’ls acaba enduent per endavant?

Ricard Poy