Discurs del president de l’Associació d’Exsíndics i Exconsellers Generals (AESCO) Josep Marsal Riba, amb motiu de l’homenatge a Estanislau Sangrà Font:
Estem reunits aquí en aquest edifici símbol de la Democràcia andorrana, resum de la llarga història del nostre país, per tal de celebrar un acte de gran importància que pretén reconèixer la trajectòria d’un prohom andorrà que ha dedicat benèvolament, amb determinació, amb sacrificis i molts encerts, una part important de la seva vida al seu país.
No és l’únic que ho ha fet, molts andorrans han seguit la mateixa via, però en volíem homenatjar un de sol: ha sigut Estanislau Sangrà Font. El conjunt de criteris objectius que la nostra Associació ha utilitzat, i que ens ha ajudat a ser justos i imparcials en aquesta difícil selecció, han resultat que era ell, qui es mereixia aquest reconeixement.
Aquest lloc, aquesta sala magnífica cedida gentilment per la Sindicatura, situada al costat d’una altra casa emblemàtica de la qual és successora,la Casa de la Vall, on es va construir lenta i progressivament durant segles, amb moltes dificultats, però amb intel·ligència i tenacitat, no sols la democràcia sinó també la Sobirania del nostre poble, és la que es mereixia també l’Estanislau Sangrà per a ésser homenatjat.
S’ho mereixia car és efectivament en aquella casa que Estanislau Sangrà Font va desenvolupar la part més important de la labor que li ha valgut aquest homenatge. Primer com a Conseller i posteriorment com a Síndic. Allà va poder utilitzar totes les seves qualitats, que són nombroses. Allà va provar el seu amor per Andorra i pel Poble andorrà.
Però ja abans, quan era jove, es va interessar pel desenvolupament del seu poble, el Quart d’Escaldes, i va començar el que se’n deia llavors, fer política. I ràpidament, com era tradició en aquell temps quan es tenia la intenció de participar en l’administració dels assumptes del país, havies de fer les proves, primer, en el poble on vivies. En el cas de l’Estanislau, l’any 1958 fou elegit membre del quart d’Escaldes-Engordany, part del Comú d’Andorra, on va fer un mandat de 4 anys.
Però encara que sentís una verdadera passió pel seu poble -ho va demostrar també més tard quan va participar activament a la creació de la 7ª Parròquia- no va perdre mai de vista que per a ésser verdaderament útil al seu país havia de participar en l’Assemblea on es prenien les decisions de caràcter nacional: el Consell General.
I allí va ésser elegit l’any 1968 sense haver assolit encara la creació de la Parròquia, que no es va materialitzar fins 10 anys més tard, l’any 1978. En el decurs d’aquest mandat, que va durar fins l’any 1972, Sangrà va revelar, a més de les seves qualitats d’integritat, d’humilitat, d’organitzador, la més remarcable al meu entendre: malgrat fruir d’una posició social diguem-ne confortable, en les seves intervencions i en els seus actes ,tot vetllant per la Justícia, sempre va ésser guiat per la seva voluntat de protegir els més febles.
Aquesta actitud es va manifestar de manera evident en el moment de la creació de la Seguretat Social andorrana, realització que va dividir la nostra societat, suscitant una oposició acèrrima. Però el nostre homenatjat va fer front amb coratge i determinació a aquella posició desfavorable.
Un altre problema que també es va resoldre al mateix mandat i amb la participació activa d’Estanislau Sangrà, on va aparèixer també aquesta faceta de la seva personalitat i que també va dividir la nostra Societat, va ésser la concessió del dret de vot a les dones. El 4 de Juliol del 1969 es va votar al Consell General però la solució no fou encara completa car el Consell informà favorablement de la proposta de concedir el dret de vot a la meitat de la població andorrana que encara no en fruïa ,o sigui a la població femenina, però va informar negativament sobre el dret a ésser elegides. En cada cas les decisions foren adoptades per majoria amb una forta oposició. Ja imagineu en quin costat es va situar cada vegada l’Estanislau Sangrà.
Va tornar a ésser elegit l’any 1978, i, durant el seu mandat de Conseller, l’any 1979 fou elevat a la funció més alta de l’Estat:la Sindicatura.
Fou elegit Síndic General per unanimitat però s’ha de subratllar, per a esser precís, que la funció del Síndic General en aquella època, malgrat la identitat de nom amb l’actual, reunia unes prerrogatives molt diferents, i més àmplies. Presidia el Consell General però fruïa a més d’unes funcions heretades del Consell de la Terra com ara la representació, no només del Consell sinó també del Poble andorrà. També era l’interlocutor d’aquest poble davant dels Co-Prínceps. En absència del Govern ostentava també el Poder Executiu, era el responsable de l’execució de les decisions adoptades pel Consell General.
Era assistit en aquesta missió des que la reforma Bedeaux del 1963, va dividir el Consell General en Departaments, presidits cada un per un Conseller Delegat, per aquests Consellers Delegats. I aquí, en la Presidència de la Junta de Consellers Delegats, com en tota la seva acció, va fer prova de la seva capacitat de conciliació, de la seva aptitud a considerar sempre l’interès general per sobre de les tendències partidistes que podien aparèixer en el sí del Consell.
També va copsar, aquí a la Sindicatura, que aquesta confusió entre Poder executiu i Poder legislatiu no podia continuar. No sols perquè no corresponia al que es practicava en els Estats democràtics, sinó perquè era també un obstacle a la governabilitat del país. Com a solució va promoure les gestions prop dels Delegats Permanents i dels Co-Prínceps per intentar realitzar una reforma de les institucions destinada a corregir aquesta anomalia. Amb aquesta intenció Sindicatura va anar fins a consultar un Cap de Govern allunyat de les nostres fronteres, fet que garantia la seva imparcialitat, Brume Kreshki, Canceller d’Àustria, que va delegar a un especialista, el Dr. Zemanech per a que estudiés el problema. Acabada la seva feina redactà un informe: el famós informe Zemanech, molt aclaridor i amplament utilitzat posteriorment. Fou utilitzat en l’ampli debat que animà el Consell i també, en les demandes dirigides als Co-Prínceps a través dels Delegats Permanents i que desembocaren finalment i després de molt temps i de moltes peripècies, en la publicació, per aquests últims, d’un Decret creant el primer govern andorrà titular del Poder Executiu.
Aquesta reforma que tothom esperava, fou considerada pel Poble com a superficial i incompleta. Ràpidament, se la va qualificar de “Reformeta” i va tenir una durada molt limitada.
Estanislau Sangrà, fou elegit més vegades al Consell, fou també elegit, -insisteixo sobre el mot elegit, car tots els altres membres eren nomenats-, membre del primer Consell Superior de la Justícia de la nostra història, i allí com en tots els llocs per on passà, va fer prova de la seva capacitat d’organitzador, de visió de futur, guiat sempre únicament per l’interès del país i la salvaguarda de la seva independència.
Ja sé que us hauré defraudat. En un dia com avui hauria hagut de reproduir la dilatada carrera política i tota l’obra pública de l’Estanislau Sangrà Font, però les circumstàncies i les condicions essent les que són, potser m’hauria faltat espai per a escriure-la i temps per a llegir-ho.
M’he hagut de limitar, a través d’alguns actes, a fer aparèixer algunes de les seves qualitats, algunes facetes de la seva personalitat: la seva bonhomia, la seva andorranitat, el seu humanisme, que l’han induït a realitzar aquesta obra i que li han valgut aquest reconeixement que celebrem avui.
Per acabar em permetré formular un sol vot: que l’Estanislau Sangrà Font serveixi de model als qui ens governen i als qui ens governaran.
