Aquest exemplar pertanyia a la família dels titanosaures però era “molt més gran que els autòctons de la zona”. Els experts creuen que va arribar a Europa des de l’Àfrica gràcies a una baixada del nivell del mar, ara fa 70 milions d’anys. Aquest dilluns s’ha publicat el resultat de la recerca a la revista ‘Nature Ecology & Evolution’. L’equip de paloentòlegs ha treballat amb el Museu de la Conca Dellà, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Saragossa i la Universidade Nova de Lisboa (UNL). La troballa s’ha pogut fer gràcies a la tasca feta a partir de les restes excavades al jaciment Orcau-1, de 70,5 milions d’anys d’antiguitat.
Amb els seus 17 metres de longitud, aquest herbívor marcava una important diferència amb els seus cosins de la zona on s’ha trobat, que eren més petits, amb llargades que eren d’uns 6 metres. La família dels titanosaures, de fet, van dominar els ecosistemes terrestres durant el Cretaci, i d’ells se n’han trobat restes fòssils sobretot a la zona dels Pirineus, tal i com publica Ràdio Seu.
Es preveu que aquest exemplar es pugui exposar al llarg d’aquest mateix any 2022 al museu de la Conca Dellà, a Isona. Per als més inquiets, el Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, a Sabadell, exposa una rèplica de com era el tradicional titanosaure que poblava les terres del que en un futur seria Catalunya.
Una recerca iniciada l’any 1954
La descoberta de les primeres peces fossilitzades del dinosaure a la zona les va fer al 1954 el paleontòleg alemany Walter Kühne, que les va traslladar a Madrid, d’on procedien els fons econòmics per fer la investigació. “Ell sabia que el dinosaure hi era sencer, però en aquell moment no hi havia ni finançament ni interès en seguir excavant”, relata en declaracions a l’ACN Bernat Vila, paleontòleg de l’ICP i director de les darreres excavacions. Al cap de tres dècades, al 1986, un equip de l’ICP va reprendre els treballs, extraient noves peces que evidenciaven que Kühne no anava mal encaminat, fins que al 2012 l’excavació va agafar empenta a partir de les troballes anteriors. Vila recorda que van trobar “totes les restes, entre elles el coll articulat, i llavors ja teníem mitjans per extreure’l, quan feia 60 anys això no era possible”.
En altres casos com aquest, Vila apunta que els carronyaires n’haurien separat les parts per menjar-se’l o bé el pas proper d’un curs d’aigua les podria haver arrossegat. Això explica que les restes siguin considerades excepcionals, perquè cal “imaginar la quantitat de terra que cal per enterrar un dinosaure de 17 metres de llarg”, tot destacant que la ràpida sepultura del cos va permetre’n la conservació.
El nom del dinosaure significa “rèptil oblidat” (del llatí ‘abditos’), atès que els treballs per rescatar la resta del seu cos es van deixar en l’oblit durant dècades, i és també un homenatge al cognom del seu descobridor, Kühne. En l’article els investigadors detallen que aquest dinosaure pertany a un grup de titanosaures saltasaurins procedents de l’Amèrica del Sud i l’Àfrica, i diferenciat dels altres dinosaures europeus, que eren més menuts.
