“Lluís Puig i Ferriol, des de la proximitat”, per Joan Casajuana

Ha mort Lluís Puig i Ferriol, referent absolut del dret civil català i andorrà.

Vaig tenir la primera notícia de qui era quan jo estava cursant primer de Dret a la Universitat Central de Barcelona. No només perquè en el programa del cinquè curs hi figurés com a Catedràtic de l’assignatura de Dret civil català, sinó també perquè vaig coincidir amb els seus fills Montse i Pere en la mateixa classe, i perquè vaig travar amb ells una amistat que encara conservo, tot i que ja no ens veiem.

L’amistat amb la Montse i el Pere va ser teixida des de ben aviat, en aquell primer curs, i més que en les aules i la biblioteca de la Universitat, en aquell bar que, segons es deia a l’època, era en tot el món “l’únic bar amb universitat”. Allà ens refugiàvem durant les hores lliures els que veníem de poble, esperant que algun autòcton (i si podia ser alguna autòctona, millor) ens obrís el nostre limitat coneixement de la ciutat.

En aquesta qualitat, la d’amic dels seus fills, vaig visitar en diverses ocasions les cases de Lluís Puig i Ferriol a Begur i a Barcelona. Eren habitatges sobris, i que a mi em sorprenien per una austeritat que jo aleshores no podia associar amb qui era una eminència i amb qui, sense cap dubte, tenia al seu abast tots els mitjans per ser un home ric. No ho era de ric perquè, com en una ocasió em va dir, ell agraïa haver pogut dedicar-se a allò que més li agradava a la vida: l’estudi del dret. Sense la baixesa de la preocupació pels diners.

En conèixer-lo durant aquestes visites al seu domicili de Barcelona també em va sorprendre la seva proximitat, humilitat, bonhomia, condicions que jo no imaginava com a pròpies d’un Catedràtic amb el seu prestigi.  Lluís Puig i Ferriol era lo més allunyat d’un engolat.

En definitiva, lluny dels meus erronis estereotips, vaig adoptar-lo com a exemple d’allò que devia ser un home savi: sobri, auster, humil, pròxim, bo.

Anys més tard vaig poder tenir amb ell una relació també pròxima però més professional. Jo era batlle i ell magistrat del Tribunal Superior de Justícia.

En ocasions acudia a ell per a resoldre algun dubte teòric. Per impossible que sembli ara, aleshores no existia internet, aquest lloc on tot es troba. Ell, sense pressa, amb paciència, m’explicava l’essència de la qüestió que li plantejava, posant al meu abast claus que jo ni tant sols intuïa, surant-li un coneixement profund que adornava -quasi sense pretendre-ho- amb l’erudició que li brollava de forma natural.

El mateix succeïa quan algun assumpte que jo havia resolt en primera instància, li tocava a ell resoldre’l en segon instància. I tot i que no recordo que en cap de les seves ponències revoqués una sentència que jo hagués dictat (podria ser perfectament per mera amabilitat), sempre donava en els seus raonaments confirmatoris una profunditat que evidentment no tenien els meus.

Després, una volta em vaig dedicar a l’advocacia, el contacte personal amb ell es va  reduir -com ha de ser- a les vistes davant de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en les que jo anava a defensar algun cas. Sempre tenia una actitud molt respectuosa amb els advocats, sense cap gest altiu o arrogant, dirigint la vista únicament des de la seva autoritat intel·lectual i moral.

Tanmateix, durant tot el temps que porto exercint com a advocat, els seus Fonaments de dret privat andorrà m’han acompanyat com l’eina principal de desenvolupament de la meva professió. A l’igual que les recopilacions de la jurisprudència al seu càrrec que vam  poder gaudir, tant del Tribunal Superior de la Mitra, com del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, aquella obra va ser fruit de la generositat de Lluís Puig i Ferriol. De la seva fal·lera per abocar en els altres el seu coneixement del dret.

Descansi en pau Lluís Puig i Ferriol, la seva bonhomia, sobrietat, generositat, proximitat. La seva saviesa, que en part roman amb nosaltres.

Joan Miquel Casajuana Garrigós