L’expert actuarial francès que ha comparegut en el Consell no presenta teories ni fa anàlisis de les xifres ni fa recomanacions. Es diu Guillaume Leroy i pertany a la companyia Actense, que va fer l’informe amb dades del 2018 sobre l’estat actual i el futur del sistema de pensions. Leroy només posa números i estadístiques damunt la taula. Deixa que les conclusions les extreguin aquells que escolten. L’actuari ha repetit bàsicament el que ja havia explicat: el 2024 si no es pren cap mesura les despeses en pensions superen els ingressos per cotitzacions. A partir d’aquest moment o l’Estat paga cada any la diferència o s’utilitzen els fons de reserva. En cinc anys ja caldran cent milions anuals, en deu 200 anuals i no s’arribaria als 15 perquè l’Estat estaria en fallida.
L’escenari de futur, però ja és conegut. Per tant, el més important és entendre que presenta l’actuari perquè, sense dir-ho, apunta cap a la gran sortida al pou. Augmentar les cotitzacions, l’edat de jubilació, rebaixar en que rendeix la cotització… tot això té ja un valor relatiu. Fa quinze anys encara era possible limitar-se a aquests paràmetres. Ara ja no. Leroy ha posat clarament dos exemples de sistemes per a països assimilables a Andorra on el model s’aguanta. Un és Mònaco i l’altra Nova Caledònia. Evidentment els dos són d’òrbita francesa i els deu conèixer bé.
L’expert mostra com a Mònaco i a Nova Caledònia paguen una cotització lleugerament superior a la del Principat. Un 14% aproximadament per un 12% a Andorra. Però, i aquí arriba la clau, els dos països tenen una caixa complementària de cotització obligatòria. I en aquesta caixa hi ha dos tipus d’aportació. Aquells que guanyen menys de 3.377 euros (als dos països) cotitzen un 8% més del salari a la caixa complementària. Els que guanyen més d’aquesta xifra se’n van fins el 21,5.
Leroy no teoritza sobre que aquesta és la gran solució al problema de les pensions. Exposa el model i que cadascú tregui les conclusions que consideri oportunes.
