Per fi comencem a entreveure la llum al final del túnel! Poc a poc es superen les diferents fases del desconfinament i Govern ha anunciat que el dia 1 de juny es reobrien la totalitat dels sectors econòmics. Desprès de 2 mesos i escaig de confinament i tancament estricte, sembla que recuperarem un semblant de normalitat. Aplicant, és clar, les mesures i recomanacions sanitàries que s’escauen per evitar o almenys limitar un potencial rebrot.
Ara toca, doncs, emergir de la letargia dels darrers dies i reprendre amb un entusiasme malauradament mesurat el curs de les nostres vides personals i professionals. Però, caldrà adoptar una bateria de mesures que permetin, en la mesura del possible, curar els mals econòmics produïts i recuperar el temps perdut. En aquest sentit, afloren diferents iniciatives dels poders públics encaminats a mitigar l’impacte de la crisi sanitària. Sense dubtes, cal saludar les idees que es volen implementar i desplegar. No fer res i quedar-se de braços creuats hagués estat, simplement, inacceptable i intolerable.
Així, el Consell Superior de la Justícia, ha avalat la proposta del Govern que recull, entre altres, que l’agost sigui hàbil pels tribunals, és a dir, que es treballi. Cal lloar la bona intenció que demostra, per fi, l’administració de justícia, pilar essencial, recordem-ho, de l’Estat de dret. Per tant, s’afegirà un mes de treball efectiu per pal·liar el retard acumulat durant la pandèmia. El beneficiari serà, de ben segur, el justiciable. Així, el ciutadà, amb continguda alegria, veurà com s’afegeix un mes de feina a la seva causa empantanegada des de fa anys i anys, en certs cassos. L’últim que s’ha de perdre és l’esperança!
De la seva banda, Govern aplicarà una reducció de sou a càrrecs electes i de lliure designació. L’objectiu declarat consisteix en reduir i contenir la despesa pública el que li permetrà fer front amb més solvència als seus compromisos socials i econòmics derivats de la crisi sanitària i subsegüent econòmica. Veient en quina mesura el sector privat pateix les conseqüències de la pandèmia, sembla de justícia que l’administració pública, en estricte aplicació del principi de solidaritat que ella mateix ha predicat, adopti mesures de contenció econòmica. Així, el ciutadà, un cop més amb continguda alegria, veurà com es redueixen salaris, sovint criticats amb o sense fonament, de càrrecs polítics o de lliure designació.
La pregunta que hom pot legítimament formular-se rau en la naturalesa d’aital mesures. Més enllà que, com indicava al principi, era necessari reaccionar a la crisi, no és menys cert que les propostes són merament conjunturals i de tendència merament populista. S’aporten solucions provisionals i que, per definició, deixaran d’aplicar-se un cop restablerta la normalitat. Ara bé, en res es solucionen les problemàtiques estructurals que la ciutadania ha denunciat en reiterades ocasions al llarg dels anys.
Habilitar el mes d’agost no resoldrà, de cap manera, el retràs acumulat de la batllia que, en ocasions, es xifra en anys. Habilitar el mes d’agost no incrementarà els recursos destinats a la justícia per a desenvolupar les seves funcions en plenes garanties. Habilitar un simple mes a l’any no garantirà, ni aportarà absolutament cap resposta a les problemàtiques de naturalesa estructural.
Pel que fa l’administració pública, observem la mateixa situació. Les dificultats estructurals no poden ser solucionades amb una mesura conjuntural i provisional de reducció de salaris i finalment de poc abast davant la magnitud de la crisi. Un cop més, l’arbre ens tapa el bosc.
Es justificat el nombre de departaments, i correlativament de directors (càrrec de lliure elecció) amb el que compta l’administració pública? És més, de quina manera es pot justificar departaments amb varis directors (amb els corresponent sous, és clar) per uns efectius i una activitat que difícilment ho justifica? A més a més, val a destacar que no únicament es tracten de despeses a sufragar en el present, sinó que ho seran al llarg dels anys una volta consolidada la funció directiva que té els seus efectes en la pensió de jubilació.
És cert que cal adoptar determinades mesures ara i en reacció a la crisi actual. Però no és menys cert que és absolutament necessari reflexionar a polítiques estructurals de racionalització de la despesa pública. No només evitant assessors externs, però també mirant de portes endins. En aquest sentit, Govern hauria d’iniciar una profund i seriosa reflexió sobre els seus recursos, els seus departaments i el nombre de càrrecs de lliure designació, entre altres.
Cal coratge i valor polític per fer-ho però és el que la ciutadania espera dels seus representants elegits democràticament. Estudiar i aportar solucions a problemàtiques estructurals que suposin la reducció o contenció de la despesa pública disminuint el nombre injustificat de departaments i càrrecs electes o de lliure designació no és popular, ni populista. Però no és la missió dels nostres governants la de vetllar per la ciutadania en el seu conjunt?
La crisi mundial que vivim ha de constituir el punt d’inflexió per a iniciar un veritable canvi. Cal adoptar mesures conjunturals immediates. Però, a l’hora, s’ha d’anar més enllà. Ara és el moment de reflexionar a solucions estructurals que millorin els serveis públics, que en optimitzin els recursos i que proporcionin un millor servei a la ciutadania.
SIRIUS
