El judici del ‘cas BPA’ continua serpentejant per unes interminables explicacions sobre els sistemes de control antiblanqueig que tenia BPA i les anàlisis que van fer els auditors i els organismes financers nacionals. Passen les setmanes del judici, amb quatre sessions setmanals, i el tema central continua sent el mateix. Joan Pau Miquel continua exposant el seu argumentari conforme el banc tenia organismes de control de blanqueig i com els auditors externs i els organismes financers nacionals no van detectar problemes de blanqueig importants. Aquest exposat i la defensa de les compensacions (intercanvis) de diners entre clients com a pràctica històrica de la banca andorrana formen el cos fonamental de les explicacions de l’antic CEO de BPA.
La vista només té espurnes concretes quan hi ha una sortida del guió. Miquel es troba molt còmode defensant les compensacions (intercanvis) en base a que només es va produir un delicte fiscal. Però quan Veneçuela ha entrat, de puntetes, en el judici tot es revoluciona. El fiscal ha aprofitat que l’afer de Petroleos de Veneçuela per atacar on fa mal i preguntar quants banquers de BPA estan processats per aquest cas. Alfons Alberca és conscient que amb el cas Gao Ping té una potència de foc ridícula comparada amb tot el que BPA va fer amb Veneçuela. Ha intentat portar la vista al seu terreny. Joan Pau Miquel sap perfectament que aquest és un terreny en el qual millor no entrar-hi. A la pregunta de si ell estava processat pel cas Veneçuela (ho està) ha dit que no se’n recorda perquè gestiona massa dossiers (temes en els que se l’acusa). “Ja no sé si són 25 o 22”. I ha capotejat bé el Miura dient que ja es parlarà de Veneçuela quan toqui. I la vista ha tornat suaument al sopor habitual amb els temes ja citats en el primer paràgraf.
