El Tribunal de Corts va decidir “no incoar judici de responsabilitat penal contra (un batlle) pels fets que són objecte de l’expedient disciplinari núm. CSJ0001-2019 del Consell Superior de la Justícia”. Els fets es referien a la compra, per part d’un batlle d’un pis en el marc de la subhasta per un embargament on havia pres resolucions.
La fiscalia es va oposar a aquesta decisió perquè considerava que calia “necessàriament la incoació del corresponent procediment penal i la pràctica de les diligències d’investigació que considerés convenient”. I això ho havia d’engegar un tribunal perquè “el Ministeri Fiscal no disposa ni dels mitjans d’investigació adequats ni de les facultats legals per dur a terme les verificacions oportunes en matèria financera, ni tampoc per recopilar la informació necessària que el permeti valorar la suficiència dels indicis que han de fonamentar o donar suport a una eventual querella”. Això significa que el ministeri públic afirmava que no tenia els mitjans per poder investigar i presentar una querella i per tant havia de ser un tribunal qui fes la investigació.
Segons la fiscalia, en tractar-se “d’una causa dirigida contra persona aforada, ha de seguir uns tràmits processals ineludibles, com és el repartiment al jutge que per torn correspongui, el qual no consta que s’hagi realitzat” i per tant considerava que la decisió de Corts de no incoar un judici de responsabilitat penal havia de ser declarada nul·la.
L’advocat defensor del batlle va replicar que “és totalment contradictori que durant més de dos anys i quatre
mesos el Ministeri públic, després de demanar l’expedient civil íntegre, i sense constar “que hagi dut a terme ni una sola actuació, ni hagi pres ni una sola iniciativa investigadora”, arxivi les diligències incoades i ara
impugni l’aute del Tribunal de Corts pel qual s’acorda no incoar procediment de responsabilitat penal”. I afirmava que “el més l’adient hagués estat que el Ministeri Fiscal interposés la querella i no en haver-ho fet, el Tribunal de Corts no podia fer una altra cosa que declarar la no incoació de judici”. I afegia que “qualsevol responsabilitat penal contra un Batlle o Magistrat s’ha d’iniciar per providència del Tribunal de Corts, sempre amb prèvia interposició de querella per part del Ministeri Fiscal, pel perjudicat o per l’ofès, per tant una mera denúncia no té l’entitat suficient per endegar el judici de responsabilitat penal contra un aforat, és necessària la presentació de querella”.
El Tribunal Superior va respondre al recurs de la fiscalia incidint en què “el fet de no haver–se incoat cap
procediment o no haver–se notificat prèviament la identitat del magistrat designat pel coneixement de l’assumpte, constitueixen infraccions de les normes del procediment però sense rellevància per a determinar la nul·litat de la resolució recorreguda”.
El Superior desestima el recurs de la fiscalia perquè “tot i exposar–se en el recurs, les discrepàncies de fons contra la decisió de no incoar el judici de responsabilitat penal contra (el batlle), no s’ha interessat, ni tan sols amb caràcter subsidiari, la revocació de la resolució recorreguda per a que es procedeixi a incoar el judici de responsabilitat penal, sinó que només s’ha sol·licitat que es declari la seva nul·litat i s’atribueixi el coneixement de l’assumpte al magistrat que per torn correspongui, a fi que es pronunciï sobre l’eventual incoació de diligències prèvies. Com la nul·litat prestesa no resulta procedent i no s’ha fet cap altra
sol·licitud alternativa, no resulta necessari entrar a analitzar les raons de fons adduïdes pel Ministeri Fiscal, ja que cap conseqüència jurídica podria derivar–se de l’eventual estimació dels seus arguments”.
Aquest afer va derivar en el fet d’incloure, per part del ministeri de l’Interior, d’una clàusula en la reforma del codi penal que veta a batlles i magistrats participar en subhastes de béns embargats.
