L’informe policial de ‘l’operació Cautxú’ sobre la presumpta apropiació indeguda de Tomàs Gea i José García de diners de la federació de futbol va revelar que hi ha fins a dinou empleats públics que haurien cobrat d’aquesta entitat. La policia, segons el sumari del cas, sospita que ni van declarar les quantitats rebudes a la CASS ni es va adjuntar a les possibles declaracions d’IRPF a partir que aquest impost va entrar en vigor. La suma global del que van cobrar s’acosta els cent mil euros, tot i que podria haver-hi quantitats superiors perquè aquest és el balanç dels xecs nominals o al portador que s’haurien pagat en els comptes que la federació de futbol té en tres bancs del país.
L’informe policial recull que algunes d’aquestes persones “per llur posició dins de l’administració i coneixedores de l’obligació de declarar a la CASS i a l’agència tributària han preferit ocultar els citats pagaments”. Entre els dinou destaca Salustià Chato que va ser 22.000. El segon que més ha percebut és Antoni Aguilar, que consta com a empleat de duanes i hauria rebut uns 19.000 euros. La policia no ha pogut determinar quins són els conceptes pels quals Aguilar ha cobrat. En el cas de l’exsecretari d’Estat d’Economia sí que està reflectit en la tasca d’àrbitre i delegat.
Les dinou persones que sortien citades a l’informe policial són Gerard Roure Ramírez, Patricia Olmo Rovira, Sergi Moreno Marín, Antoni Aguilar Ribot, Aurora Braganza Castellanos, Miquel Videl Plasencia, Richard Imbernón Ríos, Cristian Gabriel Sánchez, Sergi Marsal Aranega, Rafael Amat Escobar, Julià Sánchez Soto, Adrián Pérez Teixidó i Joan Aguilera Jiménez.
L’advocat dels funcionaris va entrar una demanda per difamació contra el mitjà i els periodistes que havien publicat les dades de l’informe policial inclòs en el sumari. Posteriorment, però va presentar un procediment urgent i preferent perquè s’actués de forma immediata contra la presumpta injúria. Tant en primera instància, com en segona, com ara dues vegades el Tribunal Constitucional li expliquen a l’advocat que si ja ha obert una via “per defensar els seus drets a la intimitat i a l’honor, el procediment urgent i preferent i el procediment abreujat, no es podien substanciar al mateix temps”. Per tant no pot intentar tenir dos procediments amb la mateixa finalitat perquè no té cap sentit. I si volia seguir un procediment urgent, l’havia d’haver presentat abans que l’ordinari, perquè si era urgent ho havia de ser immediatament després de la publicació de la notícia.
Les instàncies prèvies no només els hi van denegar la raó, sinó que els van obligar a pagar les costes judicials de les dues parts en considerar-se una reclamació sense sentit. L’advocat dels funcionaris utilitza com a argument per recórrer una teoria de la conspiració per fer que la justícia sigui parcial. Concretament, “la politització de la Justícia en el moment del nomenament dels membres del Consell Superior de la Justícia i del Tribunal Constitucional que han dut a posar en dubte la imparcialitat dels uns i dels altres”. I el TC fins i tot fa ús de la ironia per indicar que l’advocat “per consegüent, demana a aquest Tribunal de fer un exercici d’empatia, col·locant-se en la posició dels recurrents que han estat qüestionats públicament sobre presumptes activitats delictives o irregulars en les quals no han tingut cap participació, i que declari l’admissió a tràmit del seu recurs”.
El recurs de súplica perdut és un pas previ per anar al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg.
