La resposta de Luxemburg ha estat rebutjar el recurs per entendre que ni la Comissió era plenament competent, ni el resultat hagués estat diferent ni existeix relació causa-efecte entre el mal i la suposada negligència de la Comissió. El TJUE rebutja perquè els recurrents “pressuposen que la Comissió pot imposar una transposició de la directiva completa i correcta”. I no és així. La competència de vigilància de la transposició plena correspon a un comitè mixt de seguiment de l’acord monetari Unió/Andorra on a més de la Comissió Europa són presents el Regne d’Espanya, la República de França i el BCE.
A més, la sentència de Luxemburg, dubte que en cas que la Comissió Europea hagués actuat, el resultat de la resolució de BPA amb la seva capital a zero hagués estat diferent. “El mal que els recurrents pretenen indemnitzar és la diferència entre el resultat després de la suposada intervenció deguda de la Comissió i el que va ocórrer; però la directiva estableix que en cas de resolució, els primers damnificats han de ser els accionistes”, explica Juan Ignacio Navas, soci-director de Navas & Cusí, despatx especialitzat en dret bancari i europeu en declaracions a Lawyerpress.news.
La realitat és que les autoritats de delictes financers dels EUA van classificar a BPA com a banc que participa en “blanqueig de capitals”. Aquest fet va ser letal per a la seva reputació i per tant la seva liquiditat i solvència, explica l’expert. “De fet, la declaració americana es produeix el 10 de març de 2015 i uns dies després, el 26 de març de 2015 el mateix banc sol·licita la suspensió de pagaments”, assenyala Navas.
És veritat que la Llei andorrana que va transposar la directiva s’aprova poc després, el 2 d’abril de 2015, per tenir un marc legal que permetés afrontar la resolució. I efectivament va ser el 27 d’abril de 2015 quan s’inicia el procés de resolució que culmina un any després, el 21 d’abril de 2016, amb el capital a zero.
Luxemburg conclou -a més- que no existeix una relació de causalitat entre la suposada negligència de la Comissió i el mal. No considera provada la relació causa-efecte perquè el mal produït s’hauria produït en tot cas, hauria intervingut la Comissió o no.
“BPA va ser en realitat el primer banc a experimentar el ‘bail-*in’, és a dir la doctrina per la qual en cas de resolució bancària se salven els dipòsits però els accionistes assumeixen el mal. No té res a veure amb el cas del Banco Popular. Perquè el BPA va sofrir un mal conegut i cert que va ser la classificació de les autoritats dels Estats Units (per blanqueig internacional de capitals) mentre que el Popular va passar amb nota tots els tests d’estrès de les autoritats europees”, conclou el soci-director de navascusi.com
