“Certeses, dubtes, prioritats i globus sonda”, per Ferran Goya

“Car ce n’est pas assez d’avoir l’esprit bon, mais le principal est de l’appliquer bien”

(René Descartes – Discours de la Méthode)

No estem en temps de certeses; la incertesa, confessada o no, subjuga les ments de tothom des de fa moltes setmanes. Incerteses sobre les nostres vides i les de familiars, amics, coneguts i els que, fins fa poc, consideràvem estranys; incerteses sobre la salut, sobre l’economia; en una paraula: incerteses sobre el futur.

El que tenim una tirada prou allunyada de les creences cegues, ens plantegem preguntes i cerquem respostes. Josep-Maria Terricabras, en un opuscle indispensable (Atreveix-te a pensar, Ed. La Campana), diferenciava els problemes, dels enigmes o misteris; i afirmava “una pregunta sempre té resposta, fins i tot en pot tenir moltes, encara que sovint no siguem capaços de donar-ne cap. Un enigma, en canvi, no necessàriament té resposta”.

A dia d’avui, les certeses sobre el Covid-19 són minses. Sabem del seu alt poder de contagi i de la seva capacitat letal, sabem que la quarantena és una necessitat a curt termini per protegir-se individualment i comunitàriament; i els profans sabem poc més, tenim dubtes i incomptables preguntes, avui per avui, sense resposta. Sembla que els experts  tampoc arriben a consensos científics sobre com i on actua el virus, les destrosses que fa als nostres òrgans, els tractaments individualitzats i la gestió a mig i llarg termini de la pandèmia. És massa aviat, ens diuen.

Terricabras, quan aprofundia sobre la qüestió dels enigmes deia: “Quan l’oracle parla no dóna pròpiament resposta a un problema, sinó que més aviat dóna una sortida a l’individu, al qual ofereix l’explicació d’algun fet misteriós o una línia d’actuació futura”.

Els missatges -canviants- que els ciutadans hem anat rebent m’han semblat adreçats a donar més una sortida als individus des de l’oracle de la, avui dubtosa, possessió del saber. Es cert que alguns grans mitjans de comunicació han donat la paraula a professionals més humils, que s’han esforçat en trametre i fer més entenedora la complexitat de la seva recerca, fent transparent els seus mètodes d’investigació i les verificacions que implica un treball rigorós; el qual, per un costat ha d’evitar generalitzacions precipitades, i per un altre, està condicionat per la gravetat i la urgència de la situació, per la sagnia -insuportable psicològicament- de vides humanes i per la pressa d’una societat educada en la simplicitat i la rapidesa de les solucions i que demana resultats immediats.

Quan estudiava, vaig tenir la fortuna de que un professor de matemàtiques ens va explicar, a mes de les variables complexes i les funcions abelianes, que Henry Poincaré era la persona que havia contribuït a l’avançament d’aquestes teories. També ens va parlar de la faceta de Poincaré com a filòsof de la ciència. Llavors vaig poder llegir Science et Méthode i La science et l’hypothèse; aquests dies de confinament he recordat aquelles lectures. Tota generalització és una hipòtesi; la hipòtesi té un paper necessari que ningú no pot posar en dubte; només que sempre ha de sotmetre’s, el més ràpidament possible, a la verificació..

Segurament pressionats per les expectatives de la societat, pels mitjans de comunicació i per la irresponsabilitat i el populisme d’alguns partits,  alguns governs i professionals ha cedit a la temptació de generalitzar (sense verificar) remeis, protocols i per donar la sensació de que sabien més del que en realitat coneixien. En lloc de donar resposta al “problema”, s’han acontentat, com els oracles, en donar sortides més o menys acceptables i precàries als individus. Vaja! Una tècnica semblant a un ensinistrament progressiu a la docilitat, a la resignació i al patiment, “virtuts” que ara s’ha convingut en nomenar “maduresa”.

El cas del “ministre de coronavirus”, i dic de coronavirus, perquè fins a fa dos dies semblava que, el nostre ministre de Sanitat, havia oblidat que la salut dels ciutadans que vivim a aquest país també tenia altres fronts sanitaris, però també de legalitat, socials, econòmics, els qual s’havien d’abordar simultàniament amb la lluita contra el coronavirus.

Els dubtes que més de pressa van a abandonar els ministres d’Espot van ser els associats als drets i les llibertats i el respecte a la legalitat. Una actitud excusable l’11 de març, però inexcusable l’1 d’abril, un cop publicada la llei qualificada de l’estat d’alarma i emergència al BOPA.

Desprès d’aprovar-la per procediment d’urgència, ara tenen escrúpols sobre si l’han d’aplicar o no. Com Ulisses, que es va fer lligar al pal del seu vaixell per no ser temptat pel cant de les sirenes; el Govern de Xavier Espot, es lliga no aplicant amb els instruments legals que tenen, i prefereix actuar sense l’empara de les lleis, arbitràriament,  coaccionant milers de ciutadans, encoratjant la vigilància del veí, la delació, l’abús de poder de policies; això sine die i sense l’obligació de retre comptes al Consell General, com obligaria la llei de l’estat d’alarma.

No contents amb això, com a un graó més en l’ensinistrament progressiu esmentat, aquest Govern llança, sense dubtar sobre les conseqüències, més globus sonda sobre els següents passos (alegals) que pensen adoptar en el camí que ja han escollit.

Per implementar obligatòriament el discutit test serològic, ara, amb un fariseisme vergonyós, pretenen que el ciutadans que refusin a sotmetre’s “voluntàriament” podrien veure afectats el seu dret d’accés a comerços i també al treball; volen convertir comerciants i empresaris en inquisidors, exigint un passaport que no té cap rigor científic, ni cap suport legal! Fixin-se bé! un passaport que serveix per atorgar uns “privilegis” als que han passat la malaltia i han generat suficientment quantitat d’anticossos IgM i IgG per ser detectats pels tests comprats a Xina. No és tracta d’identificar malalts (contagiosos) d’una malaltia de notificació obligatòria ( ho és ja a Andorra?), sinó de crear la sospita sobre el 80 o 85 % dels que encara no l’han passada!

Hi ha una seixantena de dolències al llistat de malalties de declaració obligatòria de l’OMS; ja podem imaginar en que quedarà la democràcia i l’Estat de Dret al nostre país, si aquest govern i els successius, basant-se només en criteris epidemiològics i obviant Constitució, lleis, normes i “l’esprit bon”, estenen els certificats d’immunitat a totes les dolències infeccioses que existeixen o pugui aparèixer en un futur. Sembla un malson, però és la trista realitat.

Ferran Goya