Jo seria partidari d’una versió diferent de les mesures de l’habitatge presentades per Govern. Els pisos buits els hauria taxat de forma brutal. Quan el deute acumulat, ja que molts són d’espanyols que no poden tenir compte corrent per evitar un expedient per defraudació d’Hisenda, arribi a un punt determinat iniciaria el procés d’embargament. En el cas dels pisos turístics, jo no donaria noves llicències o només em ‘carregaria’ quan hi ha una sola unitat en un edifici. Són mesures que només tindran impacte en la propera legislatura. Però les de Govern també i potser encara més tard per la judicialització. I t’evites allò de dir ‘expropiació temporal’ que a nivell comunicatiu té un efecte similar al de dir ‘manifestar-se no solucionarà el problema de l’habitatge’, però enfadat a col·lectius diferents.
Sent jo força ‘limitadet’ intueixo sis potencials vies perquè els afectats dels pisos buits i els apartaments turístics vagin a la Justícia. Només citaré una. Als apartaments turístics dels últims anys, quan es van aturar les llicències estàndard, se’ls va exigir tenir unes condicions cinc estrelles. La inversió feta, si es tracta d’un dels 650 afectats per la pèrdua de llicència en tres anys, es reclamarà que sigui compensada amb uns anys d’amortització. Caldrà veure cada cas i quan arribi el tema als tribunals ja veurem que passa. Tant la judicialització de l’expropiació temporal com la dels apartaments és una complicació extra que impedeix que hi hagi efectes en aquesta legislatura.
Dit això, Andorra és Andorra. Siguem francs. Tothom s’omple la boca de la imperiosa necessitat de trobar solucions al problema de l’habitatge, però ningú acaba la frase com correspon ‘sempre i quan no em perjudiqui’. Govern ha demostrat molta valentia en anunciar unes mesures que consideren el millor camí per aportar una millora al mercat de lloguer, tot i que els potencials perjudicats personalment i ideològicament pertanyen (excepte els espanyols dels pisos buits) al seu cos electoral. Suposo que quan es va presentar en els diferents fòrums de la majoria ningú va gosar obrir la boca per evitar ser titllat de defensor del seu ‘xiringuito’. Quan el pla ha aterrat i és públic l’entorn de part dels que formen aquesta majoria els han vingut a dir si s’havien begut l’enteniment.
De solidaritat i pensar en el país, anem justets, quan veiem risc per a la butxaca. Més o menys el mateix que en l’acord d’associació. Un cop presentat no s’ha exposat ni un argument sòlid en contra. Aquí tampoc els contraris són sincers. Tenen por de l’arribada de competidors europeus en el seu sector o en la seva professió. Encara que en realitat no canviï massa aquesta potencial arribada, perquè qui ha volgut venir de fora amb l’obertura ja ho ha fet, millor ens ho carreguem per si de cas. Em meravella que alguns dels opositors que semblen tenir capacitat analítica siguin capaços d’afirmar que si l’acord no s’aprova seguirem com estem. És tan evident que no serà així que en el cas que guanyi el ‘no’ el model econòmic andorrà i segurament el fiscal acabarà sent forçat a que sigui menys ‘perjudicial’ per als països veïns.
Qualsevol argument a favor de les mesures de l’habitatge o de l’acord amb la UE té molt poc camí per recórrer. És una constant històrica. Aquí no es va deixar de ser un paradís fins que el Copríncep francès va amenaçar de plegar, no es va penalitzar el contraban fins que la guàrdia civil no va rodejar el país. L’acord amb la UE o es firmarà ara sent un bon tracte o se signarà a les ‘males’ quan ens vinguin a dir que això, allò i lo altre que estem fent s’ha de deixar de fer. I França es carregarà el contraban (espera que no obliguin a una taxa extra a l’alcohol), Espanya no permetrà un model fiscal que atreu gent d’alt poder adquisitiu a residir ni Europa consentirà que s’instal·lin al país empreses i negocis que busquin un marc fiscal benigne.
Tots els que defensen el seu ‘xiringuito’ posaran el crit al cel quan l’únic que farà Espanya, França o la UE és defensar el seu. I és evident quan passarà. Un nou ‘escàndol’ Rubius, un contrabandista atropellant un gendarme o un infant, un país europeu reclamant l’extradició d’un inversor forà amb vincles amb negocis criminals… Cadascú que elegeixi el detonant perquè la bomba és segura.
Realment que algú es pensa que això no canviarà a mig termini. No serà ni en un any ni en dos (per evitar la vinculació directa ja que no poden castigar una decisió sobirana). A posteriori, i no passem de quatre o cinc anys, fins i tot els ànecs del parc central saben que això estarà damunt de la taula. I llavors, haurem de signar un acord on deixarem bous i esquelles perquè no estarem en situació de negociar res. En el text actual, el 90% de l’estatus actual queda blindat a deu, quinze o vint anys vista.
I per contrarestar el futur previsible en cas d’un rebuig a l’acord, els opositors al·leguen que s’utilitza el discurs de la por. En realitat és l’anàlisi més probable d’un escenari amb els indicis actuals. I no és que faci por, és pànic.