‘Si algú pensa fer tests als turistes, si us plau, no ho publiciteu’, per Ricard Poy

L’evolució del pensament polític va arribar al seu màxim esplendor amb la formulació teòrica del comunisme i l’anarquisme. Són els models més pròxims a un estat ideal de desenvolupament social, sense abismes socials i amb un repartiment just de la riquesa que tots creen en funció de les seves capacitats. I encara que estic barrejant les dues ideologies (i són inbarrejables), el mesclum es condimenta amb l’absoluta llibertat individual sense la necessitat d’òrgans de gestió col·lectiva i/o repressors. Cada individu gestiona els seus drets sense passar mai el límit que marquen els dels altres.

Els dos esquemes comparteixen un mateix problema. Potser és un sol, però tan gran que els fa absolutament inviables: no tenen en compte la condició humana. En un territori habitat per cíborgs, robots o potser abelles, possiblement serien el millor sistema de govern. Mentre hi hagi humans involucrats amb eks seus desitjos i aspiracions totalment diferents uns dels altres, deixem-ho estar.

La prova més gran del fracàs dels sistemes de gestió col·lectiva basats en la bondat natural de les persones és l’Stajanovisme. Alekséi Stajànov era un miner rus que va extreure en una jornada laboral l’equivalent a catorze vegades el que estava previst per treballador. Aquest fet va iniciar un moviment. A falta d’incentius laborals econòmics, ser reconegut com el millor de la feina era la recompensa a la qual s’aspirava a la Unió Soviètica. La retribució mensual era igual per a Stajànov que per aquell que treballava catorze vegades menys en el mateix torn. Que pengin la teva foto en la paret del director general de l’empresa, en realitat és una recompensa que et posa en un pla superior al dels teus companys. La compensació, en aquest cas, és en l’àmbit del reconeixement i trenca el principi de la submissió al bé col·lectiu pel simple fet de pertànyer a la mateixa espècie. Ràpidament va quedar car que al 99,9% dels treballadors de l’URSS els hi repatejava el que fes Stajànov. No pensaven produir per sobre de la ràtio perquè els hi pagaven el mateix fessin cinc o cinquanta. L’economia soviètica va ser sempre un absolut desastre i només va aguantar més de vuitanta anys perquè la van dopar amb l’esforç sense recompensa de desenes de milions de persones vivint en un estat pròxim a la misèria.

A la petició des de diferents empresaris perquè es facin tests a tots els turistes a la frontera li passa com al comunisme o l’anarquisme… seria genial si no existís la condició humana. Fer tests als turistes pot articular-se de dues maneres. El desitjat per alguns empresaris és que l’Estat els faci a l’entrada de les fronteres. Afortunadament, Govern ho ha rebutjat perquè tot apunta a que hagués estat entrar voluntàriament en una rostidora industrial. A més, els ministres i el Cap de Govern han après (els ha costat) a no sortir a cridar que no faran tal cosa ‘mai de la vida’. Amb la incertesa actual, ningú pot fer cap afirmació palmària. I si la fa que vagi a comprar quètxup per si de cas s’ho ha de menjar. Govern s’ha guardat, com ha de ser, la bala a la recambra. Si l’escenari futur es complica molt, fer tests als turistes és una opció dràstica per fer-hi front.

El gran argument pels tests turístics es basa en què seran un atractiu afegit perquè els turistes vinguin. Els hi estarem oferint seguretat. No ho veig clar. Els tests només poden ser voluntaris. Alguna cosa em diu que un cotxe amb quatre esquiadors que s’ha aixecat a les set del matí per arribar a les pistes a les deu… O una família de cinc persones que vénen a passar quatre dies amb un hotel reservat… O una parella que ha pujat de València i marxa el mateix dia perquè no tenen més temps, però els hi feia il·lusió venir… O un autobús d’un centre excursionista que ve a estar uns dies en un refugi….. Tots ells tindran dues opcions. Es fan el test i s’arrisquen a què, si un sol dóna positiu, se’n tornen tots cap a casa. O ho rebutgen. Facin apostes. Només que la guanyi el 50% dels cops (i segurament em quedo curt) tot això ja no serveix de res. Bàsicament, només se’l faran aquells que no tinguin ni el més mínim dubte. I precisament aquests són els que segurament podríem deixar-los passar directament.

I fer un test de saliva a la frontera que està aportant als turistes? Costen cinc euros i al desembre ja els podrà comprar tothom a la farmàcia. Qui vulgui fer-se proves tindrà la possibilitat d’autoavaluar-se cada dia si té 150 euros de pressupost. Només cal escopir amb un pot i posar en un reactiu. -Si una persona està conscienciada per no contagiar quan se’n va de viatge, es fa el test el dia abans i si dóna positiu es queda. a casa. El que no està conscienciat o no veu el virus com un tema preocupant no es farà cap prova abans de marxar de viatges ni voldrà que se la facin, si això suposa acabar amb el viatge, a menys que l’obliguin.

I quin actiu valuós se’ls hi està oferint a canvi de la possibilitat de renunciar a les vacances? No s’està parlant d’una prova PCR o TMA. És un test de cinc euros que el podran comprar al costat de casa seva sense necessitat d’haver de fer marxa enrere en una frontera i haver-se menjat sis hores de cotxe per tornar a casa.

Tot això sense entrar en els aspectes col·laterals. Que diran Espanya i França? Posaran mesures retroactives? Evidentment. No tenen altre remei o els mataran. Testar només en un costat de la frontera seria una discriminació flagrant. I això ja vol dir cribar tothom en pujar i baixar. I s’han de fer proves a tothom: turistes, excursionistes, ciutadans del país que vinguin de fora… o els fronterers. Els que hagin estat a fora no són un focus d’importació del virus? I test a banda i banda en entrar i sortir. A cinc minuts per persona val més que no vingui gent. S’hauria de crear una espècie de súper aparcament amb desenes de punts de proves i els caps de setmana moltes desenes. A qualsevol hora punta a la frontera hi ha cinquanta cotxes de cua. Cent persones. A cada moment fent tests a banda i banda. Amb el ‘carinyo’, de bojos. Amb tota la bona intenció que té la gent que ho proposa, hauria d’aturar-se un moment per visualitzar la imatge. I cal recordar que, a menys que es declari l’estat d’alarma, tot aquest show pot ser inútil. Opció A: fer la cua, sigui la que sigui, per als tests amb cinc minuts per ocupant. Opció B: continuar cap a l’altre país.

Govern ha obert l’opció que els privats facin tests als turistes si volen (i si es deixen). Jo no ho hauria fet, però entenc que deuen tenir moltes pressions. L’executiu intenta salvar la bomba de rellotgeria dient que cada negoci es farà càrrec dels positius. No m’ho crec. Cada positiu serà una mina de contacte per a l’Estat. Què faran amb ell o ella i els seus contactes? Confinar-los? A un hotel? Quants dies? Qui paga? Els posem a la frontera? Els països veïns han de testar els nostres ciutadans i posar-los també a la frontera? Sense estat d’alarma com els obliguem? Deixarem córrer lliurement pel país gent positiva? En resum. Què vol dir que els privats es responsabilitzen dels positius? No és un tema de sanitat pública? Com pot decidir un privat? En tot cas, ja ens podem anar preparant per sortir als diaris, facin el que facin. Tant si se’ls confina com si se’ls fa fora ens cauran trompades per tot arreu.

Els promotors de la idea entenc que tenien la intenció de promocionar la mesura com a efecte crida. Si us plau, no ho publiciteu. Potser millor deixem que se n’assabentin quan ja hi siguin. Com és voluntari no hi ha perquè espantar-los abans.

Andorra ha de donar la garantia al turista que el país és el màxim de segur possible. Que si arriben aquí és molt improbable que es contagiïn perquè la gent que hi viu i amb la que tindran contacte està monitorada constantment. És el gran atractiu de seguretat sanitària.

Ricard Poy