“S’haurien d’avançar les eleccions al desembre i començar de zero la legislatura de la reconstrucció”

Cal ser optimistes i pensar que un cop estigui vacunada la immensa majoria de la població el virus s’anirà fent residual, més enllà que calgui vacunar-se cada any per aturar les possibles noves mutacions. Si aquest no és l’escenari i el bitxo pensa llogar el planeta, per exemple, cinc anys, ja entraríem en el terreny de la distopia o la realitat semi apocalíptica. Sóc incapaç com seria el món si la vacuna no ‘mata’ aquesta pestilència.

Cal ser optimistes i pensar que serà a la tardor quan s’estigui en una fase de convivència relativament poc invasiva amb les mesures sanitàries. Potser caldrà anar als llocs tancats amb mascareta, però s’hi podrà anar a tot arreu, a qualsevol hora i sense limitació d’aforament. Els avenços brutals que ha fet la farmacologia en un sol any són de ciència-ficció. No només les vacunes sinó les desenes de projectes paral·lels per atacar el bitxo per terra, mar i aire. És trist arribar a la conclusió que, amb la meitat d’esforç, la sida s’hauria evaporat en un lustre, com a molt. La sida, però mai va aturar de cop l’economia mundial.

Andorra, com la resta de països, té davant un futur incert en un escenari que res té a veure amb el projecte de govern presentat pels demòcrates al 2019. A partir de finals d’aquest any s’ha d’establir un pla de recuperació per anar sortint del pou el més ràpid possible. I serà un pla on ja no valdrà tirar de xequera com s’ha fet fins ara. L’endeutament serà una llosa molt pesada durant molts anys i, contràriament al que es ven des del discurs oficial, la situació d’Andorra és molt pitjor que la dels països veïns. No tenim el Papa UE que ens doni una xequera nova, no podem tocar els impostos perquè ens carregarem l’economia de patac i arribaria un dia, i no falta molt, que es tremolarà quan surti una emissió de deute i la gent xiuli. Els estats grans tenen molt més marge de maniobra i, sigui de forma individual o col·lectiva, tenen la màquina d’imprimir bitllets.

En els dos propers anys ens juguem el futur d’una generació i del model econòmic actual. La partida ha canviat tant que les regles no tenen res a veure i s’ha de fer una reflexió profunda de quin és el full de ruta. I aquest pla de recuperació ha de ser validat pels electors perquè estic segur que hi ha diferents models, segons els partits, i la ciutadania té dret a elegir el que consideri millor per als seus interessos. Hi ha temes fonamentals on les fórmules són múltiples i els projectes i rutes amb els quals DA va guanyar els comicis no tenen, majoritàriament, cap sentit. Hem passat d’un model amb la intenció d’expandir a un de reconstruir.

Sense eleccions, el dia a dia, com passa habitualment, es menjarà el temps. Acabarem amb la típica taula de treball amb tothom assegut i cap resultat, com en les cent anteriors que ja he viscut. De les eleccions ha de sortir un govern amb el mandat popular per aplicar un nou projecte. Ha de tenir aquest suport i aquesta força, per poder posar el comptador a zero i començar una nova escalada. Si esgotem la legislatura perdrem un any i tres mesos perquè s’anirà improvisant sobre la marxa i els plans de reconstrucció no arribaran a ser posats davant dels electors fins a l’abril del 2023. Massa tard.

Ricard Poy