‘Marsol es continua negant a encapçalar la territorial i els demòcrates ho tindran molt difícil a Andorra la Vella’

La pandèmia que pateix la política andorrana des de fa anys fa molt difícil fer qualsevol mena d’anàlisis amb certa base. Entre les escissions i el naixement de partits-bolet per generació espontània ningú pot saber quin és el pes de cap de les formacions ‘per se’, per les sigles, abans de posar nom i cognom a cada candidat. I és la suma d’aquests dos factors agitada a la coctelera de l’escenari socioeconòmic dels tres o quatre últims mesos preelectorals el que dona la suma de vots final per a cada formació.

Andorra la Vella és feu del Partit Socialdemòcrata. L’únic feu que té. Escaldes, no ho és. Crec que un mà a mà entre DA i PS a Escaldes, sense pactes, els demòcrates estan una mica per sobre. I com és que han perdut tant l’última territorial com les comunals? Les han perdut per un grapat de vots i tenint en compte que el PS ha comptat amb els vots liberals en les dues eleccions. En les generals amb la coalició Acord i a les comunals amb els 200 vots que Marc Magallon i la major part dels liberals van aconseguir, més que per a Gili, per dedicar-li un a un a Toni Martí per no haver volgut pactar amb ells. I s’ha de reconèixer que Higini Martínez Illescas és un sant baró perquè jo no sé si perdonaria mai que els meus em demanin que em tiri a una piscina de taurons en nom del partit  i després m’acabin tirant vuit trets al cap per si els taurons no havien acabat la feina.

Tot això per establir que ‘a corpo libero’, si els logos de les formacions s’enfrontessin, el PS guanyaria a Andorra la Vella i DA a Escaldes. L’escissió al PS del grup de Gili i el comú dóna encara molt més pes a aquesta afirmació. I, si Gili i el comú no donen suport al PS en els comicis i fan de ‘bodyguard’ de Concòrdia, és gairebé impossible que repeteixin victòria.

Conxita Marsol és l’única candidata demòcrata que com a cap de llista d’Andorra la Vella aportaria a la panera on se sumaran els vots taronges. El primer mandat al comú, res a veure amb l’actual, li va concedir el títol de pes polític més pesant de la parròquia. I encara que en els últims tres anys s’ha gastat una part important del crèdit polític del primer mandat, Marsol és, de llarg, el millor candidat que té DA per intentar vèncer a la capital.

Marsol no vol. I ho entenc. Ja la van enviar a trencar-se la cara a les comunals del 2015 en el feu del PS. Els demòcrates li han ofert ara de tot perquè vagi a la parroquial. Fins i tot el sacrilegi de posar en la territorial liberals i bartumeuistes i tot aquell partit que vulgui pujar-se a la furgoneta. Que arrepleguin a qui vulguin sempre i quan la conductora sigui Marsol.

Curiosament, Marsol és al mateix temps una de les pitjors candidates per anar de dos o de tres a la nacional. El seu ‘andorralavellisme’ a ganivet ha funcionat molt bé a la capital i ha enfadat, emprenyat o enfurismat molta gent a la resta de parròquies. L’únic aliat fort, Àngel Mortés, ja està preparant a maleta per marxar cap a casa a finals d’any.

La resolució de tot posarà aprova l’ambició real de la cònsol d’Andorra la Vella. Si vol fer un pas endavant i aspirar a ser la primera dona cap de Govern ho té fatal si es queda al comú. Arribar de fora a ser la reina de la festa vuit mesos després de les eleccions. Complicat. I dels resultats sortiran nous cavalls ‘prometedors’ en la cursa de la successió. Marsol també sap que serà pràcticament impossible que lideri a DA si va a les comunals i perd. I que serà la favorita a encapçalar el projecte al 2027 si guanya la territorial de DA (ara la tenen perduda) a Andorra la Vella. S’ha guanyat el dret a pensar que s’ha guanyat el dret a no anar a les trinxeres. Potser Marsol ha oblidat que és a les trinxeres on li surt la ‘piconadora’ política que porta dins.

Decideixi el que decideixi tindrà una afectació directa en el resultat de les eleccions. I si pren el risc de jugar-se-la a la territorial serà una campanya que valdrà la pena seguir. Si ho fa, s’estarà jugant el seu futur polític de màxima aspiració a una carta. Amagada en el dos o el tres de la nacional no serà fàcil que es pugui obrir pas per a liderar el partit. Ja ho va poder comprovar quan Xavier Espot semblava que no aspiraria a la reelecció i apuntava a la cònsol com el relleu més lògic.

PD: Espot no es va guanyar el lideratge a les urnes sinó a la taula del Consell de Ministres. Cert, però és un cas que difícilment veurem un altre cop perquè la legislatura del 2015-2019 estava marcada pel ‘cas BPA’ que havia posat l’executiu tant al límit que literalment es va permetre Toni Martí la tria del candidat. En aquesta legislatura ja se li ha recordat a Espot que això no passarà més.