El creixement desmesurat, personalitzat en les torres d’Escaldes pels partits d’oposició, va ser el tema central de la campanya de les últimes eleccions. Xavier Espot apostava de forma molt clara per canviar el model i impulsar un creixement “sostenible”. No deixa de ser paradoxal que, a tenir de les dades, l’economia ha decidit aturar-se ella soleta sense que hagi donat temps a canviar el model. Això no significa que no s’hagin d’introduir els canvis necessaris per evitar un sobrescalfament i una bombolla com la que s’ha viscut des del final de la pandèmia.
Faci ràbia a qui faci ràbia i amb el risc de ser considerat ultraliberal, haig de comunicar que el mercat acostuma a autoregular-se. És cert que no sempre i a vegades cal la intervenció reguladora. Però, normalment, la lògica de l’oferta i la demanda s’imposa.
L’habitatge és la peça clau, fent una anàlisi pel broc gros, en tot el dibuix de l’economia andorrana. El nivell demencial de preus tant en el lloguer com en l’habitatge ha portat a la situació actual. La inversió estrangera, i de famílies benestants nacionals, en totxo ha estat la benzina que feia derrapar l’esportiu en què s’havia convertit l’economia. I provocava de rebot un problema afegit en els lloguers perquè era més rendible vendre que llogar. I aquí la necessària (però verinosa a mig termini) decisió de congelar els lloguers va ser l’altre element clau. Tot es va desbocar perquè el totxo a Andorra era una inversió molt rendible.
S’ha de concedir a Govern l’aturada de les llicències d’apartaments turístics. Això va fer saltar tota una línia de negoci importantíssima en el sector immobiliari. La inversió sempre podia destinar-se a aquesta activitat que aparentment és un negoci amb grans possibilitats en un país amb 8 milions de turistes l’any.
Comptat i debatut, els preus de venda han rebentat la partida. Les vendes han baixat un 22%. Els immobiliaris esperen una caiguda important amb una aturada en el sector de durada i intensitat incerta. Les vendes de vehicles han baixat un 30%. Les vendes als comerços han baixat de forma important. Bona part de l’escenari s’està ressituant. Ara, cal veure fins on arriba la desacceleració.
Si tot baixa, perquè el preu dels pisos puja. La ‘paradoxa andorrana’ té una explicació tant fàcil com dramàtica. El sol a Andorra és superescàs. O es tomben les muntanyes o s’ocupen territoris veïns o ens acostumem a la realitat de gestionar un bé tant escàs que difícilment mai baixarà de preu de forma substancial. En l’anterior bombolla, amb la major crisi econòmica coneguda en les últimes dècades, els preus van baixar molt poc. El dia que hi hagi una forta caiguda de preus significarà que Andorra ha perdut l’atractiu i hi ha una fugida massiva de residents.
El retorn després de Meritxell ha de portar, com a un dels grans temes, el disseny i aplicació d’aquest model de creixement sostenible propugnat pels demòcrates. Però no deixa de ser irònic com ha canviat la situació d’emergència absoluta que semblava haver a l’abril on semblava que la locomotora anava tan ràpida que descarrilaria. Si la desacceleració s’allarga fins al desembre, hi ha partits que sempre cauen de peu, el discurs apocalíptic del bloc progressista potser no té la força d’atracció de fa tot just quatre mesos.
