‘La clau dels pactes a les eleccions no la té DA, la té Concòrdia i el ‘picaparet”

Encara que queden entre tres i quatre mesos per a la celebració de les eleccions, era segur que l’entrada d’any hagi activat la tensió política. Com ningú té clar quan seran els comicis s’estan fent moviments en diverses direccions. I té una explicació. Amb set o vuit llistes nacionals i on (a diferència dels anteriors comicis) totes tenen opcions de fer algunes territorials, el puzle és tan complicat que el que no es mogui aviat quedarà fora de la foto.

La multiplicitat de llistes dispersa el vot en percentatges que per a alguns partits pot significar un resultat ridícul, però suficient per fer perdre o guanyar a una altra formació. Totes les forces necessiten pactar, excepte demòcrates a Canillo i Unió Laurediana a Sant Julià. Excepte sorpresa del segle el peix està tot venut. A Canillo no hi ha cap altre partit amb un mínim de presència i a Sant Julià amb DA (potser amb liberals), PS, UL, Andorra Endavant i Concòrdia no hi ha color. Els Pintat tenen un gruix de vot fidel que amb tanta llista és imbatible.

La clau fonamental de les aliances sembla que la té DA. És la reina del ball. L’escenari sembla aturar-se en el temps fins que sa altesa decideixi si entrega el seu cor als liberals, a Acció, als dos, permet que l’SDP de Bartumeu se sumi a la festa o pot arribar a pensar en un totum revolutum dretà que inclogui el pintadisme lauredià. I cal no oblidar que una part important del partit vol anar en solitari convençuda que amb tanta llista tenen moltes opcions de vèncer la majoria de territorials. En realitat, Encamp, Canillo i Ordino les poden guanyar sense suport. Andorra la Vella i Escaldes, molt complicat.

I la clau fonamental la té Concòrdia. És un partit nou, d’una esquerra l’andorrana, no contaminat i que té una part de discurs molt potent: el creixement econòmic ens està portant a vendre’ns el país. L’únic problema que té Concòrdia, com altres moviments d’un cert populisme esquerrà, és que alerta de la malaltia, però no té cap remei. I necessitarà fer propostes creïbles més enllà de tornar a l’Andorra dels anys 40 i viure del que dóna la terra. No han d’oblidar que llavors el contraban era clau en la subsistència nacional. I seria arriscat incloure’l en el programa electoral com a complement a la trumfa i els ramats.

Concòrdia, però apunta a fer-se un forat entre els joves. El PS des del 2011 està cremat per les guerres intestines la repetició de líders que no paren de perdre i la incapacitat de tenir un discurs homogeni i coherent. El seu ‘caladero’ de funcionaris ja és públic i tots els partits lluiten per veure qui els hi dóna més privilegis. I el que mana, mana. Amb un 10% d’augment de sou als funcionaris aquest any, serà difícil que el PS superi l’aposta, tot i que ho intentarà.

I Concòrdia pot fer molt de mal al PS. Tant a Andorra la Vella com Escaldes, els únic feus socialdemòcrates. Si els ‘Cernis’ fan llista en solitari (o amb Gili a Escaldes) a les dues parròquies, el PS ho té complicadíssim. Per tant, si Concòrdia no ‘es contamina’ i aposta per un projecte a llarg termini, els demòcrates no tenen cap urgència per fer pactes. Serà molt complicat que perdin en les parroquials més poblades. Si Concòrdia no fa llista o va amb el PS necessitaran fer un ‘Marsol’ a les dues parròquies. O sigui, fer una rua de candidatura on hauran d’incloure fins els esbarts. I tot i així, hi haurà partit.

Ergo, la clau dels pactes està més en mans de Concòrdia que dels demòcrates. I pot arribar-se a un moment del joc de’ l’un, dos, tres, picaparet’ on el primer que es mogui ajudarà que guanyi un altre.