Eren els principis dels 90 i Ucraïna acabava de declarar la seva independència. Jo anava sovint a Kiev a comprar icones. Molt pocs estrangers freqüentaven Kiev en aquells temps, així que la meva presencia no va passar inadvertida i vaig conèixer el Sr. Moprenko, director del Teatre d’Òpera Nacional que em va proposar de produir una sèrie de filmacions d’òperes i ballets.
Perquè a mi si soc un inútil total? Per convencer-me el Sr. Moprenko em va convidar a presenciar l’òpera Mazeppa des de la mateixa Llotja del Tsar. Em va dir que mai ningú havia fins llavors filmat operes a Kiev i que era sempre el Bolshoi de Moscou que s’emportava els honors, i de passada, les bones ballarines formades del Ballet Nacional ucraïnès.
Com per aquell temps encara no havia llegit “L’elogi de la fugida” de gran Henry Laborit vaig acceptar imprudentment el repte.
A l’avió de tornada, conscient de la meva temeritat i, sobretot, del meu desconeixement tècnic per assumir el repte acceptat, vaig començar a imaginar un pla de treball que permetés assumir amb garantia el treball.
Per reeixir em feia falta una viabilitat econòmica, que vaig trobar ràpidament amb un contracte negociat amb TV3.
Després necessitava un equip de producció i vaig subcontractar els serveis dels estudis locals Tabachuck, però per sentir-me més protegit necessitava un nucli dur, proper a mi. Per això vaig escollir als andorrans Manel Pujol (creatiu multifuncional), Josep Agell (tècnic de ATV) i Jordi Pantebre (fotògraf).
En Jordi, precisament, passava per un període difícil. El vaig rescatar d’una estació d’esquí on malbaratava el seu talent donant perxes. Ràpidament es va interessar en el projecte, del que va esdevenir un element clau per la seva capacitat i la polivalència.
Va ser precisament aquest nucli reduït el que va constituir la base per produir els 3 concerts Andorra-Ucraïna per la Pau els anys 2005-2006 i 2007.
Els meus problemes de salut varen frenar aquest programa, però no pas les ambicions d’un rellançat Jordi Pantebre que posteriorment es va dedicar de nou plenament a la fotografia, va realitzar algunes exposicions de mèrit els anys següents.
Coneixent-lo, no tinc el més mínim dubte que el Jordi encara ens sorprendrà desprès de la seva mort perquè tinc el convenciment que els treballs que realitzava en solitari al estudi del seu domicili ens descobriran en breu una rica obra pòstuma.
Antoni Zorzano Riera
