“El passaport de vacunació arribarà, agradi o no”

Per més dura que es converteixi la pandèmia, continua existint parts importants de la població de molts països que no volen posar-se la futura vacuna. La majoria no es neguen en rodó, sinó que rebutgen ser dels primers. Seria allò del ‘wait and see’ a l’espera de possibles efectes secundaris. Tal com funciona el món actualment, estic segur que des del primer minut de vacunació començaran a emergir històries, reals o no, de múltiples tipus de problemes físics i psíquics derivats de la vacuna. L’exemple ja és damunt de la taula. Un dels voluntaris ha demanat més de 600.000 euros d’indemnització perquè assegura haver patit trastorns importants. No sé si és cert o no, però l’equip mèdic que l’ha analitzat ha descartat qualsevol vinculació amb la immunització. El mal, però ja està fet. Amb deu o dotze notícies d’aquest tipus el rebuig encara augmentarà més.

Entenc que la vacuna no pot ser obligatòria. Hi estic d’acord o gairebé d’acord. A hores d’ara, ha quedat demostrat que només la immunització col·lectiva acabarà amb aquest malson. I jo ja n’estic més que fart amb la sensació que he perdut un any de la meva vida. Segurament, però hi ha gent que està perdent molt més que jo. I especialment les famílies de les víctimes.

Estic també d’acord en què aquells que estiguin vacunats han de tenir més avantatges que la resta perquè és la millor fórmula per promoure el procés. Estic gairebé segur que l’anomenat ‘passaport immunitari’ que permeti demostrar a un ciutadà que s’ha posat la vacuna s’aplicarà d’una forma o altra l’any vinent.

Les companyies aèries ja estan treballant a permetre volar només (internacionalment) als vacunats. Diferents estats ja han posat damunt de la taula que només s’aixecaran les restriccions al turisme o a qualsevol altra entrada en el seu territori quan l’interessat pugui demostrar que està immunitzat. Caurà pel seu propi pes que, en qualsevol país, aquells que estiguin vacunats (no poden contagiar ni ser contagiats) exigeixin un tracte preferencial per al retorn a la major part d’activitats. La gent, al cap i a la fi haurà d’escollir, o s’arrisca a passar un 2021 i potser 2022 com aquest any o es posa la vacuna.

La principal recança envers les diferents vacunes és que s’han creat massa ràpid. Discrepo. Massa lent, tenint en compte que mai a la història de la humanitat s’ha abocat una quantitat tan ingent de recursos per a un sol actiu. Si el virus hagués mostrat una letalitat del 50% en totes les franges d’edat, la vacuna hauria estat acabada en tres o quatre mesos.

És una comparació estúpida, però si un dia arriba un pedrot contra la terra que amenaci de destruir el planeta (i ha d’arribar en quinze dies), confio en el fet que en menys de dues setmanes es podrà crear un coet que el destrueixi. Suposo que llavors ningú es posarà a discutir si hem d’esperar o no un mes més, per fer suficients proves de calibració, abans de llençar-lo.

La indignació amb la vacuna no hauria de ser pels dubtes sobre si s’ha creat o no massa ràpid. Hauria de girar-se cap als estats i les farmacèutiques perquè estic convençut que si s’hagués fet amb la Sida el mateix esforç que amb el coronavirus faria molts anys que seria història. Però la Sida no ha fet mai escac a l’economia mundial.

Ricard Poy