Un veterà advocat contemplava astorat l’allau de recusacions derivades del ‘cas BPA’ i l’èxit de les tàctiques de buscar per defecte ‘el defecte’ formal en els casos. M’explicava que com a amant de la Justícia no podia entendre com s’havia pervertit tant el sistema. Surt molt més rendible, en termes de sentència, adduir que el policia que havia fet un registre era cosí segon del tiet de la Batlle que no pas intentar demostrar la innocència de l’acusat.
El ‘cas BPA’ ha portat la justícia andorrana a arrossegar-se en termes de credibilitat, tot i que el bloqueig d’execucions, l’eternització de les instruccions o els espectacles de guerres internes del Consell Superior també hi han contribuït. El ‘cas BPA’ ha fet palès el pitjor defecte que pot tenir un sistema judicial: hi ha el model per rics i el de la resta. La diferència es troba en la capacitat d’abocar centenars de milers d’euros. Inundes de recusacions i recursos els tribunals i o bé aturés una causa ‘ad eternum’ o fins i tot esperes que soni la flauta perquè amb desenes i desenes de recursos sempre hi ha alguns on acabes guanyant. Ara, tenim ja un tercer model: la justícia per als advocats.
S’ha creat un ‘comando’ d’advocats, que no sempre té els mateixos integrants, que ha decidit jugar la carta de la ‘pressió corporativa’. Només els hi falta una pancarta que posi ‘Els advocats no es toquen’. En 24 hores s’han presentat a vistes on hi havia lletrats acusats per fer sentir al tribunal que jutjar a un advocat no és el mateix que a un paleta, una caixera o un paleta.
I s’ha d’entendre que és normal que el ‘comando’ utilitzi aquestes tàctiques de pressió. Si els rics tenen el seu model judicial diferent de la resta de mortals, perquè no poden tenir els advocats el seu? Té una certa lògica. Si no es pot jutjar el ‘cas BPA’, perquè hi ha advocats asseguts a la banqueta si són del ram?
Com tota pressió corporativa, les accions del ‘comando’ tenen una missió preventiva important. ‘Aviso para navegantes’. Si us atreviu a encausar un lletrat, tornarem a l’acció. Tant en el cas de Riestra com en el d’Obiols hi ha una causa fonamentada. En el primer, el lletrat va fer la foto dels Pujol a la Batllia i ha quedat provat. En el segon, l’advocada portava un client i posteriorment, en el mateix cas, va portar a la part contrària amb la informació confidencial que això suposa. Jo no sé si hi ha delicte o no, però en tot cas no hi ha cap indici de persecució política, policial, judicial o de la fiscalia o de qualsevol altre excusa que aquests lletrats de tribuna d’estadi de futbol s’han acostumat a esgrimir. Sempre és culpa de l’àrbitre. Sempre ens roben el partit. Sempre està tot arreglat. Sempre hi ha interessos darrere. Sempre…
Haver posat de genolls, i ho han fet, al sistema judicial andorrà amb el ‘cas BPA’ ha empoderat fins a extrems injustificables a diferents advocats. Fer caure Pijoan, que va ser imprudent, és la Champions que els ha fet perdre el nord. L’empoderament i la sensació d’impunitat arriba a l’extrem que quan a Riestra l’aturen per un positiu en alcoholèmia s’acaba portant com el fill mimat d’un president de República bananera. Demanant un ‘Habeas Corpus’ perquè el portessin davant del batlle immediatament i no hagués de passar la nit al calabós i portant el cas a la justícia. Si dones positiu en alcoholèmia doncs aguantes el ‘chaparrón’ com qualsevol i no actues ‘en plan tu no sabes con quien estás hablando’. Andorra, no Angola.
I ara li toca a la fiscalia. Demanar a Riestra tres anys de presó, un d’ells ferm, i cinc d’inhabilitació per la foto als Pujol és una vergonya. I ja s’ho pot prendre Alfons Alberca com vulgui, perquè aquí s’ha passat tres pobles. Fins i tot té un cert aire a ‘vendetta’. Espero que el Superior decideixi en dret, com ens té habituats.
I ara anem al Col·legi d’advocats. Que el president Xavier Sopena formés part del comando és una vergonya per a la institució. I que s’ho prengui com vulgui. El col·legi va obrir, sense petició prèvia, un expedient disciplinari a Riestra, que per cert em cau bé, per la foto dels Pujol. S’espera a la resolució de la causa per decidir que es fa. Sopena, al capdavant del col·legi, no pot arrossegar el nom de l’advocacia andorrana formant part de la ‘claca de pressió’ i més quan haurà de ser també ‘jutge’ d’aquest cas dins de l’àmbit col·legial.
No tinc cap esperança en què aquest escrit tingui el més mínim efecte en els implicats. Fa massa temps que els ‘egos’ s’han menjat la capacitat d’autocrítica de la majoria dels protagonistes. Són temps de crits, espectacles, protestes i passar comptes. Temps, com deia el veterà lletrat, de perversió del sistema.
Ricard Poy
Aquesta colla de mantinguts pel Malboro ja fan prou per deixar-se malament ells mateixos, no cal que el fiscal faci res més. S’ho podia haver estalviat. Però el degà sí que s’ho ha de mirar: defensar que ara els advocats puguin fer fotos dels encausats pels passadissos i anar venenet-les als diaris. Pena és poc…
És evident que hi ha dues Andorra. Però també és evident, que en cap de les dues hi ha justícia.
Sense separació de poders, no hi ha estat de dret, ni justícia.
*Per això uns i altres foten el que volen.
El corporativisme sempre és dolent, però en una qüestió tan critica com la justícia encara més. Una llàstima. A mi em sembla un escàndol el que ha fet aquest advocat estant als dos costats d’un mateix cas. No sé si és un delicte, però si sé que a l’ètica no li calen lleis. I el col.legi d’advocats hauria de ser el defensor de l’ètica en la professió, en interès propi, dels clients i del sistema judicial. Però em temo que aquí només es tracta de defensar les minutes.
Quan vam decidir separar-nos la mare dels meus fills i jo, Desgraciadament vam anar a una advocada que en un primer moment ens va fer signar un paper que deia que en cas de litigi seria ella qui decidiria a quina part defensaria. Evidentment sempre a la part femenina (amb el pas del temps ho he entès ) Quina vergonya que una “professional” ja comenci a montar el litigi abans de començar quan anàvem de mutu acord. Parlo del 2006, a dia d’avui encara estem en litigis. Que hem de fer?
Mmm … Estan per sobre de la llei ?