El normal hauria estat començar un diari de confinament des del primer dia, però amb sinceritat no he sentit el cuquet, degut a canvis d’hàbits impensables fa nou dies, fins aquesta matinada. El meu confinament és diferent al de la majoria perquè a ningú més que a mi li podia passar que estableix com a data d’inici d’un mitjà digital (pobleandorrà.com) el dia d’inici del caos (com a mínim per a mi) el 14 de març. Però crec que crec que deu haver alguna cosa comuna amb la resta.
Començo.
Hi ha una sèrie de fenòmens inexplicables dins de les experiències d’aquesta espècie d’estrany arrest domiciliari. Mai m’havia parat ni un moment a escoltar el soroll que fan els veïns i ara, tot el dia tancat a casa, quan sento a algú de l’edifici fent sorolls m’aturo per curiositat. Així he descobert que algú del bloc està aprenent a tocar el saxo. I dic aprenent perquè sempre toca la mateixa cançó. Bé, no es pot dir cançó, perquè quan ha tocat unes escasses notes s’atura perquè s’ha equivocat i torna a començar. Així que m’he sorprès a mi mateix, durant estones que no toca, tararejant la petita part de la cançó que em conec. I soc un expert en el principi d’aquesta melodia. No sé tocar cap instrument, però estic segur que amb qualsevol seria capaç de repetir les quatre primeres notes d’oïda. Afortunadament només toca de dia. M’he proposat, abans que acabi el confinament, anar seguint la música per les escales fins localitzar-lo. Simplement li demanaré que, per una vegada, no s’aturi si s’equivoca. No puc deixar de pensar que necessito saber com continua, i com acaba, la maleïda cançoneta.
Per algú que feia esport gairebé cada dia la dutxa era una rutina de dos cops al dia. A casa i després de fer esport. El meu pas per la dutxa ha anat a menys a mesura que passen els dies. I em pregunto: porto tota la vida dutxant-me per mi o per la resta? La resposta de què m’he tornat un deixat o un porc ja me l’he plantejat, però crec que és més profund. Estic segur que quan torni a sortir de casa recuperaré aquests i altres hàbits. Espero. Quan escric això m’acabo de dutxar, que consti. Per cert, la xocolata no era quelcom massa cridaner per a mi. Quin error. Del canvi de dieta, però ja parlaré un altre dia.
Feia 25 anys que no portava barba. I després de vuit dies de deixadesa aquí la tenim. Sabia que tenia la part de dalt del cap d’un castany juvenívol i quatre dits per sota de les patilles el cabell havia renunciat a la pigmentació. Ara però m’ha arribat una notícia terrible. Tinc tota la barba blanca. I jo ni m’havia adonat fins que ahir fent un face time amb un amic em va dir: Mira! Si em truca Papa Noel. Suposo que és un càstig del Deu del Grecian 2000 per portar anys enfotent-me de tots els amics que anaven tenyint el cap de platejat prematurament. Això m’ha obert preguntes internes respecte a si hi ha productes per tenyir barbes que no et deixin els pèls bicolors als dos dies. N’hi ha?
Només he sortit dos dies de casa, mitja hora cada vegada, per anar a comprar. Menys mal que no surto més perquè m’he adonat que soc un desastre amb les mesures de protecció contra el coronavirus de les botigues-benzinera. D’entrada he tocat diferents guants de la capsa perquè no aconseguia treure dos de forma asèptica. Després m’he posat darrera d’un home per esperar que agafés un congelat i poder accedir jo a la nevera. M’ha mirat com dient si era idiota per allò del metre de seguretat. Sí, soc idiota, he pensat i m’he retirat. A l’hora de pagar li he donat els productes al noi de la benzinera, que portava una mascareta quirúrgica, i m’ha posat mala cara dient que els havia de deixar al mostrador que ja els agafava ell. He anat a donar diners en metàl·lic i el noi que atenia ja m’ha mirat com si avui fos el dia en què tots els que entraven a comprar fossim imbècils. Sí, soc imbècil. I he tret la targeta. Després he arribat a casa i quan portava una hora he anat a la nevera a agafar una poma i m’he adonat que portava els guants posats. Se m’estan acabant els autoinsults.
Un desastre.
Ricard Poy
