Aquells que pertanyen o són pròxims al sector de la justícia s’acorden en constatar que la situació es degrada i s’agreuja any rere any: cúmul d’errors i negligències, retards inacceptables en la tramitació de causes, manca de recursos humans i materials, etc. La situació no és recent. Ans el contrari, els operadors n’eren plenament conscient i en resulten fortament impactats. No només ells, sinó també- i es molt mes greu- , el justiciable, és a dir, la ciutadania en el seu conjunt. La justícia s’imparteix, però amb quines condicions i garanties?
El primer, però no únic, responsable és l’òrgan de representació, govern i administració de l’organització judicial, el que vetlla per la independència i el bon funcionament de la justícia: el Consell Superior de Justícia. No únicament l’actual, ni tampoc l’anterior sinó els successius que al llarg dels anys no han sabut o inclús volgut emprendre el difícil i ardu camí de redreçar una situació desesperada. Fer-se l’andorrà és sempre més confortable que afrontar la realitat.
La manca de mitjans humans i materials és segurament un dels principals eixos sobre el que cal reflexionar. Però no és l’únic. Així ens ho ha demostrat la encara present crisi sanitària causada per la COVID-19. La justícia, pilar fonamental de l’Estat de dret, ha deixat pràcticament de funcionar durant aquest període, a la diferencia de totes les altres administracions. Llevat, i sortosament no podia ser altrament, pel que fa afers urgents i inajornables.
Els batlles constitueixen els rodaments primaris i essencials de la justícia i, per tant, ostenten el rol principal. I com a part del mecanisme, no poden negar o obviar la seva responsabilitat, tal com ho intenten fer des de fa anys. Per cert , hi ha uns quants batlles motivats que demostren dia rere dia la seva abnegació i sentit del servei públic. Però també n’hi ha altres de desmotivats que podrien contagiar la seva torpor i letargia.
En aquest sentit, la darrera decisió del Consell Superior de Justícia de no renovar un batlle podria marcar una certa voluntat de voler corregir i redreçar la situació. Aquesta iniciativa es pot entendre, si bé cal lamentar profundament el retràs amb que el coratge de fer front a les problemàtiques existents arriba. Així, al llarg dels anys s’han perdut innombrables ocasions d’adoptar mesures similars per a rectificar i esmenar negligències d’alguns professionals de la justícia que no estaven a l’altura del càrrec. I certament unes tals decisions haurien canviat el mal camí que s´emprava.
El mot crisi en japonès es compon de dos caràcters: el primer significa “perill” i el segon, “oportunitat”. El perill, a la justícia, existeix, és real i ha proliferat tots aquests anys provocant greus situacions fins a una ineficàcia palpable de l’administració, pilar de l’Estat de dret. Es suficient llegir la premsa per adonar-se que els nostres tribunals estan jutjant fets ocorreguts, en la majoria dels cassos, ja fa 5 o 6 o encara mes anys. Un termini tan llarg es inacceptable i caracteritza, a l´evidencia, una absència de justícia. Ara be la profunditat de la crisi actual ha de donar cos a una nova oportunitat, tal com ens ho ensenyen els japonesos que tenen tendència, per cultura, a cercar una sortida, una solució, una via per a resoldre i superar les circumstàncies. Cal que davant del perill s’emprenguin quantes accions siguin necessàries i s’aprofiti l’oportunitat. Ara bé, per això és necessari valentia, determinació i coratge. Cal anar cap a una renovació i redreçar una situació que ha esdevingut insostenible. I si alguns no comparteixen aquesta voluntat i militin per que res no canviï, haurien de fer un pensament i donar el pas de costat que molts desitgen que facin. No ens equivoquem : si no s´aprofita aquesta ultima oportunitat, la nostra justícia s´enfonsarà per sempre i així posarà en perill els principis basics de l´estat de dret.
SIRIUS
