Una mala noticia en temps difícils encara t’omple més de tristor. Les persones que hem realitzat les tasques de responsables de zones o de sectors en l’Andorra Ultratrail durant els últims anys voldríem expressar el nostre sentiment en relació a totes les informacions sorgides els darrers dies al voltant de l’incomprensible final d’aquesta emblemàtica cursa i també voldríem recolzar públicament als organitzadors. Que quedi clar que aquesta carta ha sorgit sense cap pressió i de forma espontània de la mà d’uns quants membres de l’equip i sense dubtar ni un segon la resta s’hi ha afegit fent-hi aportacions.Per a nosaltres ha estat un final trist i inesperat ja que com a la majoria, ens ha agafat de sorpresa.
És veritat que aquests darrers mesos s’havia parlat molt de la cursa en relació a la seva anul·lació per qüestions obvies i sobretot pel no retorn de la totalitat de la inscripció. Suposem que no ha estat una decisió fàcil i que evidentment pot generar malestar. La cursa i essencialment l’empresa organitzadora (Cims Màgics)i la família que la gestiona han estat objecte de dures crítiques, insults i també d’amenaces. I al final de la tempesta, una crua realitat: 11 anys de compromís i esforços que desapareixen amb una ràfega de Torb destructor.
També és veritat que abans hem tingut la sort d’assaborir com aquesta cursa anava creixent, mica en mica però amb pas ferm, amb molta energia i voluntat, amb nervis, pors i alegries, amb un gran treball d’equip i també amb lideratge, però per sobre de tot el que hi havia era IL·LUSIÓ. Il·lusió del Gerard, de la Valérie, de la Lídia i de la Sandra per ser la cursa de referència, pe rbuscar any darrere any l’excel·lència i la innovació. Il·lusió per què del primer a l’últim corredor, tots trobessin emocions i una felicitat intrínseca gaudint de l’esforç i de les meravelloses muntanyes d’Andorra i de l’encant del poble d’Ordino.
Quan observem el desenllaç i el trist final de la història,només una simple frase ressona al nostre cap: “NO és just”. Alguns heu dit i direu ja està bé, malmetíeu les muntanyes i el medi. D’altres direu i heu dit que els organitzadors només pensaven en fer diners. D’altres pensareu que us han robat sense miraments. Uns quants escenificàveu una explotació vil i maquiavèl·lica de voluntaris comparable als períodes foscos de l’esclavitud. Uns pocs o no tan pocs us heu aferrat al camí fàcil de la crítica per que sempre us ha agradat, a vegades per un polsim d’enveja, a vegades perquè potser penseu que us guiarà vers la felicitat.
A tots us podem dir amb coneixement de causa i una mica de perspectiva que potser amb alguns aspectes teniu una certa raó però que també us podeu equivocar en més o menys mesura, sobretot si s’empren les formes que uns quants heu demostrat. El desconeixement sovint ens fa cometre errors en els judicis de valors. Els que formàvem part d’aquesta aventura, com a amants de la muntanya, mai hauríem permès que el medi natural es veiés afectat de veritat. Està clar que en el moment que una sola persona el trepitja, ja hi ha una lleugera incidència. Un altre dels pilars d’aquesta cursa era que els corredors es sentissin com a casa. I us podem assegurar que els organitzadors no esmerçaven esforços i recursos al seu abast. Ells i els voluntaris donaven un encant especial a l’Andorra Ultra Trail per que els somnis de molts participants s’acomplissin. Això sempre passava per davant de qualsevol benefici i rèdit econòmic: “desperteu-me quan calgui que vull abraçar aquest corredor” o després de 5 dies sense quasi bé dormir, veure el Gerard córrer els darrers kilòmetres amb l’últim participant de la ronda, amb un somriure d’orella a orella, com un nen petit que aconsegueix caminar per primera vegada.
Quants correus electrònics havíem rebut de la Valérie a les 4 de la matinada, acabant de lligar els últims serrells de la prova. Això no ho fan uns “pesseteros”, uns “aprofitats” o pitjors qualificatius com heu sentenciat molts de vosaltres. Mai es van escatimar medis,ni inversions perquè la cursa fos cada dia més gran i més ben organitzada, vetllant sempre per la seguretat i el benestar dels participants.I pel que fa els voluntaris, si tan malament s’haguessin sentit i tractats no veuríem any darrera any les mateixes cares i la mateixa il·lusió per la gran majoria. Ells també vivien les seves aventures i els seus moments d’emoció, igual que els corredors.
És cert que tant el Gerard, com la Valérie tenen el seu caràcter i segurament això els ha valgut uns quants enemics però sense aquest lideratge, aquesta pulcritud en l’organització,el mateix resultat no hauria estat possible. Finalment els que us heu sentit robats, teniu les vostres raons i no sabem i potser no sabrem mai si la gestió, les reunions, els percentatges de retorn de les quotes d’inscripció i els acords entre organitzadors i patrocinadors haurien pogut ser millors i més fructífers i perquè no va ser així.
Però vist el trist desenllaç, Cims Màgics no anava desencaminat quan argumentava que la seva subsistència podria perillar. Una de les cursa més importants del món (la UTM) acaba d’anunciar imminentment que només tornarà el 55% de la inscripció. Segurament la història i el desenllaç, no seran els mateixos….Un esportista sempre ha de pensar que per trobar el que busca en una cursa (esforç, felicitat, aventura, introspecció, acompliment d’objectius, una foto al Facebook o un like a l’Instagram) aquesta ha d’existir i algú l’ha d’haver creat i desenvolupat. I això té un cost, sense cap dubte. Als que no ho vegin així, se’ls ha cruspit els ulls el seu egocentrisme.
No us podeu imaginar com es dispara el cost d’una cursa d’aquesta magnitud si es vol assolir l’excel·lència a tots els nivells.Reflexionant i mostrant una mica d’empatia, es pot ser indulgent i comprensiu i pensar que per poder gaudir d’aquesta o altres curses, potser m’hi haig d’implicar un mica i perdre algunes plomes. Val a dir que molts corredors s’han solidaritzat des del primer moment en aquest sentit.Tingueu clar que no serà fàcil tornar a crear un esdeveniment com aquest, que generi riquesa i imatge pel país a curt, mitjà i llarg termini. Que compti amb la gent del país per tirar-lo endavant. No us imagineu que hi ha a darrera d’aquesta prova i les hores de dedicació que requereix. Reproduir una cursa d’aquesta magnitud, de ben segur que no serà bufar i fer ampolles i el temps ho demostrarà.Segurament a partir d’aquesta carta, si és publica, uns quants de vosaltres continuareu criticant i titllant-nos de forma part de la conxorxa i disparareu a tort i a dret. No és per aquests que escrivim aquestes quatre línies. Però sí que esperem que als que us deixàveu deriva rpels vents dominants, us haguem aportat un altre humil i sincer punt de vista. En tot cas,nosaltres vam creure fa una dècada en dos personatges que a simple vista semblaven menudets però que per dins tenien i segur que encara tenen una força i una empenta extraordinàri ai també uns valors fora de qualsevol dubte. Aquest viatge ens ha aportat molt i malgrat ja s’ha acabat, en guardarem un ventall de moments intensos i de bons records.Gràcies Gerard, Valérie, Lidia i Sandra.
Els caps d’àrea i de sector de l’Andorra Ultra Trail
