Al 1996, els editors del The New York Times van organitzar entre els seus lectors un concurs per a trobar un nou eslògan que sintetitzés la missió periodística de la web del diari.
Desprès de dos mesos, en els que van rebre milers de propostes, van decidir posar a la portada de la versió digital el lema que havien mantingut durant cent anys en el diari imprès.
El NYTimes.com va continuar presumint de publicar (només) totes les notícies dignes de ser impreses; aquest refús al sensacionalisme i l’apel·lació al públic intel·ligent i reflexiu es pot considerar un “valor afegit” en una època en la que els ciutadans estem inundats d’informació a traves de la radio, la televisió, la premsa escrita (digital o impresa) i les xarxes socials.
Un dels pares de la ciència de la comunicació, Herbert Marshall McLuhan, distingia, al seu llibre: “Entendre els mitjans de comunicació”(1964), entre mitjans freds i calents ; els mitjans calents serien el que t’ocupen un únic sentit, sense deixar-te espai per a interactuar, podríem dir que són hipnòtics o…. narcòtics. Pel contrari, els mitjans freds t’ocupen varis sentits, escometent-te d’una forma fragmentària, i exigint la teva col·laboració per a completar, connectar i elaborar allò que reps.
Mitjans calents serien la ràdio, la impremta, les fotografies, les pel·lícules, les conferències, mentre que la parla, la televisió, el telèfon, els dibuixos animats o els seminaris serien freds. Els mitjans calents exclouen, mentre que els freds inclouen.
Com classificar Internet o un mitja digital com el nou Poble Andorrà?
Indubtablement l’hauríem de considerar com un dels mitjans freds, el teclat ens convida a interactuar; però, segons les eines que la web posi a la teva disposició, hi ha una gamma (graus) de temperatura en el sistema, a més a més del teclat, hem de considerar que la (funció) pantalla pot encarcarar-te, entumir-te.
És cert que l’internauta pot fer prevaldre les seves inquietuds, els seus interessos i organitzar la seva recerca en funció de les seves motivacions; però també es cert que la comunicació que es genera a traves de documents que inclouen enllaços externs és molt diferent de l’estructurada en base a enllaços interns que no introdueixen links a documents d’altres autors, d’altres països i d’altres tendències. Així quan una web (o un diari digital) limita el nombre i la qualitat dels enllaços externs, la seva “temperatura” va augmentant. Davant aquesta situació l’usuari hauria de perdre la seva innocència i incrementar la seva “prevenció”, per no dir la seva malfiança davant els que ens volen “vendre la moto”.
Hi ha, doncs, mitjans freds i calents; però el lector (consumidor de notícies) ha de ser conscient – i actuar en conseqüència- de què existeix una mena de “climatització” que modula i anivella la rotunda classificació de McLuhan.
El determinisme tecnològic pressuposa -pot ser amb un punt d’exageració- que la tècnica afaiçona d’una manera ineluctable la societat; d’una cultura tipogràfica que condiciona el nostre pensament d’una manera lineal, estem passant a una cultura “electrònica” que ens permet copsar la realitat de forma polifuncional. Tanmateix McLuhan, que no era gens dogmàtic, concloïa que les (noves) tecnologies augmenten les nostres capacitats, però alhora també atrofien. Alguns sentits o facultats milloren, mentre que d’altres, disminueixen.
Davant la situació (asimètrica) de profusió de noticies noticiables amb la que els ciutadans ens confrontem a diari: catàstrofes, guerres, migracions, atur, fallides, fam, malalties, pors i els seus fantasmes, així com d’altres xafarderies, fakes, ficcions, que no compleixen, ni de bon tros, l’eslògan del NYT, no estaria de més seguir – de vegades- el consell del poeta francès René Char: “Si l’home, de vegades, no tanqués “sobiranament” els seus ulls, acabaria per no veure el que val la pena mirar”.
