Les sessions del Consell General se les miren per la televisió un grapat de persones. El format és insofrible. En el 99,9% dels casos repeteixen íntegrament totes les discussions que han tingut prèviament en el debat de cada text en comissió. Mateixos arguments i mateixos resultats. Dues-centes mil intervencions que no aporten absolutament res. Ells són el seu únic públic i fa certa gràcia quan pensen que han pogut estar més o menys brillants a les intervencions. Els únics que els escoltaven són la resta de parlamentaris i, evidentment, res té major transcendència que els comentaris interns posteriors a la sessió. Si s’agafés un model a ‘l’anglesa’ en què hi ha debat pur i dur i amb guió lliure, encara tindria una mínima gràcia.
Avui s’han alineat les estrelles i ha arribat l’excepció. Aquest 0,1% quan no es vota a la sessió el mateix que s’ha pactat a la comissió. I precisament avui els polítics poden donar gràcies al fet que ningú veu els debats. La imatge que s’ha donat requereix una reflexió per part de tots els grups polítics.
Vet aquí que una vegada hi havia un grup polític amb una rosa com a emblema que va presentar una reforma electoral. Govern, en un cóctel d’ingenuïtat i de voler quedar, es va mostrar favorable. Els de la rosa van ‘tirar de trilerisme’ i quan la llei s’estava discutint van presentar nous canvis que res tenien a veure amb el text inicial. Les modificacions transformaven totalment com es reparteixen els escons al Consell i els consellers als comuns. El canvi era tan gran que es passava d’un model que afavoreix descaradament la formació de majories a un que afavoria encara més descaradament la dispersió dels escons. Sabien perfectament que amb aquestes propostes el projecte hauria estat tombat des de l’inici.
Bàsicament la fórmula que el PS va colar per la porta del darrere era repartir (a efectes pràctics) els consellers un i un en les candidatures parroquials. Realment no calia votar. Ni campanya. Un per al guanyador i un per segon. I gairebé sempre se sabria un cop presentades les candidatures. Ara per obtenir els dos consellers només guanyar ni que sigui d’un vot. Amb el canvi el segon partit només havia de fer la meitat de vots que el primer per tenir el mateix premi. A mi que em perdonin, però si donar els dos consellers a la llista més votada pot semblar injust (passa a molts llocs i només citaré els Estats Units en les eleccions presidencials i el model s’anomena The winner takes it all) donar el mateix pes en escons a la meitat de vots és immensament més injust. Pràcticament sempre seria un i un i fer majoria absoluta seria gairebé impossible. El model del PS té un gran damnificat: aquell partit que guanya una llista parroquial. I un gran beneficiat: el partit que queda segon en una territorial. Quin és el partit que històricament més cops queda segon en la majoria de les parròquies?
Pel que fa als comuns és més discutible. Bàsicament els socialdemòcrates apostaven per passar al model a ‘l’espanyola’: repartir els consellers en proporció al percentatge obtingut. Aquí no m’hi poso. Si la majoria dels votants prefereix garantir comuns estables, que es mantingui el model actual. Si es busca que el comú sigui una representació molt més real del suport que cada partit té a la parròquia, que s’aposti pel sistema del PS.
I ara arriben els demòcrates que es pensen que són els més llestos de la classe des d’allò del Govern dels millors. Tranquils que això ho arreglem nosaltres. I agafen i comencen a manipular la proposta del PS com un cub rubik. Es carreguen el que al PS li importava i se centren en temes tècnics com millorar el vot pel correu, accés a les persones discapacitades… No dic que no siguin importants, sinó que no comporten cap canvi polític i no justifiquen tot el show previ. Es van pensar que farien un joc de mans, poso per aquí, trec per allà i ara em faig una llei al meu gust. Amb tot ‘lo llestos’ que són, no han entès que això de la llei electoral és una cosa molt seriosa. I per això cal una doble majoria per canviar-la i no s’hi val fabricar ‘transformers’.
I apareixen els liberals a treure el nas. I s’inventen una fórmula on només es reparteixen els escons un i un si la diferència de vots entre el guanyador i el segon és inferior al 3%. Evidentment no té cap sentit. El sistema busca majories. The winner takes it all. I no The winner takes it all except…. Si no s’hi està d’acord doncs que es demani el repartiment proporcional dels 28 ‘a l’espanyola’. O un altre model. Però el pastiche del 3% era sobrer i l’únic que van aconseguir és embolicar la troca. El sistema proporcional nacional és més inestable, però el repartiment serà més just. Ara el vot a Canillo està molt ‘sobrepesat’ i amb el model proporcional seria intrascendent. Pràcticament tots els països tenen sistemes on els territoris amb menys població estan ‘sobrepesats’ per garantir un mínim de justícia territorial. A mi no m’agarda el sistema proporcional per a Andorra perquè amb un comptatge electoral ‘a pèl’ la dispersió de consellers seria molt gran. S’acabarien creant partits d’associacions, o col·lectius que es veurien amb la capacitat d’aconseguir els 600 vots (per exemple) per passar el tall i posar un conseller amb l’única intenció de defensar uns interessos particulars. Seria ingovernable.
I finalment, avui fa la seva aparició estel·lar Terceravia. Per reformar la llei electoral cal una doble majoria que inclou tant els consellers elegits per la llista nacional com els de les parroquials. Com al PS ja li havien convertit la joguina en un Frankenstein que no li serveix de res ja no vol jugar. Anuncia que s’absté. Es necessita a Terceravia per tirar-la endavant. Compra el ‘transformer demòcrata’. I diu que li donarà suport. I quan avui ha arribat la votació, ha fet com el PS i s’ha abstingut. No s’ha pogut aprovar la llei. Bravo). La marca blanca nacional d’Unió Laurediana ha donat tota una demostració de fiabilitat.
I no s’oblidin dels altres llestos taronges del Govern als quals el PS els hi va fer una ’emboscada’ nivell Viet Cong que inicia tot aquest despropòsit. Hores i hores i hores llençades a les escombraries. I recursos públics malbaratats a palades. I tot per acabar en un (digue’m-ho clar) ridícul considerable de tots plegats. No se’n salva cap grup, encara que amb un índex de culpabilitat diferent a jutjar a gust del consumidor.
No està el nivell de desafecció política i l’abstenció per anar posant més benzina. Tot el Consell hauria de reflexionar sobre la imatge oferta. La sort que tenen és que a gairebé ningú li importa la política d’aquest país (excepte als protagonistes) fins que s’arriba a dos mesos d’unes eleccions.
Ricard Poy
Trobo una manca de respecte envers els electors que les persones elegides pel poble quan fan sessions de consell que s’allarguen en el temps facin comentaris al respecte . Al país molts treballadors fan o han fet moltes hores per poder arribar a final de mes I no ho fan public. Vostes ho poden planificar.
La millor forma de combatre qualsevol mena de cleptocràcia, és l’abstenció.
Mes del mateix, sembla que algún (Deu) ens ha deixat un patró i sols podem discutir un punto per sobre o un punto per sota, tením un país que ens permet ser mes creatius, trencant amb l’establert per aquest (Deu) i ser mes racional i humana.