L’any 2020 serà recordat per la violent i ferotge pandèmia que ha paralitzat per complet la nostra societat, la nostra economia i les nostres vides. S’han adoptat, encertadament, mesures dràstiques i sense precedents per intentar frenar o almenys reduir la propagació de la malaltia i salvar quantes vides fos possible.
Especial admiració mereixen, en aquests moments difícils, l’aparició d’iniciatives i accions dirigides a lloar i posar en valor determinades professions les quals han resultat cabdal per a garantir la lluita contra el virus. De forma particularment visible i reiterada s’ha reconegut el valor, l’abnegació i la dedicació dels serveis d’emergència i especialment del personal sanitari. És el nostre deure de reconèixer i agrair sincerament la guerra que dits professionals lliuren sense temor i sense trontollar en benefici de la comunitat: tècnics de transport sanitari, infermeres i infermers, metgesses i metges, policies, bombers i totes aquelles professions en primera línia.
Igualment, però de forma més tímida, s’ha homenatjat el conjunt de treballadors sense els qual difícilment s’hauria superat el període de confinament imposat. És tracta dels professionals que, des de la discreció dels seus llocs de treball, han permès un semblant de normalitat i continuïtat en el funcionament de la societat i del nostre modus vivendi: repartidors, empleats d’estacions serveis, personal de neteja, mossos de magatzem, caixers i caixeres de supermercats, camioners i un llarg etcètera de professions sense les quals l’impacte de la crisis sanitària hauria estat, de ben segur, insuportable. La societat es deu de reconèixer i enaltir el rol de tots aquests professionals que, dia rere dia, s’han exposat als riscs que tots coneixem per assegurar els serveis més bàsics i necessaris de la comunitat.
La reacció front a la crisis sanitària ha estat i continua sent, per part dels col·lectius indicats, exemplar i d’imperiosa necessitat.
Una situació d’aquestes característiques ens ha de portar necessàriament a reflexionar no únicament sobre la nostra capacitat de reacció sinó també de prevenció. Malauradament, hem copsat en tots el seus sentits que l’expressió tant sovint repetida que “a Andorra no passa mai res” es buida de contingut i perd tot el seu significat. El nostre país, per petit i aïllat geogràficament que sigui, no pot pretendre estar protegit de les amenaces contemporànies en un món globalitzat com l’actual. Davant l’envergadura de la crisi actual, el Govern ha optat, amb bon criteri, per regular els estats d’alarma i emergència previstos per la nostra Constitució. Sembla que prenem consciència que figures jurídiques que poden semblar extremes tenen la seva raó de ser. A Andorra sí que hi passen coses i és la seva obligació preparar-s’hi. Per això, una vegada desplegada la normativa dels estats d’alarma i emergència convindrà, imperativament, desenvolupar estratègies i protocols d’actuacions per a fer front a tota altra situació catastròfica que pugui esdevenir-se en el futur.
Els atemptats de Barcelona per la seva proximitat o la crisi sanitària actual pel seu impacte directe són advertències clares i entenedores de que com a societat i com a Estat ens hem de dotar de les eines necessàries per a afrontar qualsevol situació per improbable que sigui i garantir la seguretat dels ciutadans. Per això, cal defugir de la idea de que no passa mai res i començar a integrar els conceptes de previsió, prevenció, estratègies, protocols, simulacres i exercicis. Per tant, encara molta feina a fer, tan aviat haurem superat la crisi actual.
SIRIUS
