Les escapades del Tour sempre són delicatessen, sobretot en les jornades de muntanya. Guanyadors de grans rondes: Valverde, Nibali, Nairo Quintana… De grans clàssiques: Van Aert, Alaphilippe, Poels, Donen Martin… D’etapes en voltes: Izagirre, De Gendt, Gaudu, Kuss, Woods, Matthews, Elissonde… Podis del Tour: Kruijswijk… Ciclistes per a tots els gustos a la caça de diferents objectius: de l’etapa, de la Muntanya, de fer de pont per a un líder… I algun d’ells, una mica de tot. Aquest era el cas de Kuss, que el mateix podia lluitar per l’etapa, que parar-se per a catapultar un possible atac de Vingegaard. Va succeir el primer.
Kuss va atacar en l’últim port i Alejandro Valverde va aguantar, en primera instància, a la seva roda, però l’estatunidenc és un escalador explosiu, massa dinamita per al veterà i cada vegada més dièsel murcià. Valverde va cedir terreny i va deixar la persecució per al descens. Una vintena de segons li separava de la glòria. Allà es va llançar per la gesta. Aquest dilluns donarà la llista per als Jocs Olímpics de Tòquio i l’avi Alejandro serà el seu líder. No va poder ser. Valverde va entrar segon, la qual cosa també té el seu mèrit quan el teu carnet d’identitat sobrepassa la quarantena.
Per darrere, el totpoderós Ineos havia estat capaç de destapar la principal feblesa de Tadej Pogacar, aquest equip UAE que va deixar de protegir al seu líder en el tercer dels quatre ports del dia a Envalira. L’equip britànic va aïllar al mallot groc en la pujada andorrà amb un fort ritme que no va voler alentir, així que va frenar als seus dos escapats, Castroviejo i Van Baarle, per donar més cera. Hi havia carrera. El Ineos va arribar a peu de l’última ascensió amb cinc corredors. L’atac estava anunciat.
Beixalis, el camp de batalla, és un port dur però curt: 6,5 quilòmetres al 8,5%. Un perfil més apropiat per a Pogacar, que va resistir amb solvència els seus oponents. Primer, de Carapaz. Després, de Vingegaard. Després, de Rigoberto Urán. Més endavant, una altra vegada Carapaz. No es pot dir que no intentessin atacar-lo, però l’eslovè també sap defensar-se sense equip, aquesta és la seva grandesa. Enric Mas, per cert, va mantenir bé el tipus en totes les baralles, aquesta vegada sí, i fins i tot va tibar la carrera en el descens final. El rendiment del balear sempre puja amb el pas dels dies. La licitació pel podi està que crema.
L’escapada es va amenitzar per davant una altra acarnissada lluita per un altre lloc a París: el Premi de la Muntanya. Nairo Quintana havia sortit aquest matí amb l’objectiu de recuperar el mallot de pigues que li va arrabassar Michael Woods, però es va topar amb altres dos forts candidats, Wout van Aert i Wout Poels. Els tres rivals, que es van donar de valent en els dos primers ports, són més ràpids que el colombià, que haurà d’inventar-se altres estratègies si vol aspirar al mallot, com va fer en Envalira, on va atacar i va coronar en solitari. Després ho va intentar en Beixalis, però ja no li va donar. Les muntanyes, que un dia van ser de Nairo, ara són per a Kuss… I per a Pogacar, clar.
